El primer partit obrer

El seu pare era un pare padrone que el 2002 va anar a la segona volta per protegir la pàtria de “delinqüents invasors” alguns dels quals fins i tot el van votar. Recordo un magribí simpatitzant de Jean-Marie Le Pen que explicava que feia trenta anys que vivia a França, que s’havia passat la vida treballant en tot tipus de feines, integrant els seus fills en els valors cívics, orgullós de conquerir la ciutadania, però... ai el però!, el somni s’esvania com un terròs de sucre moll i la pura i dura realitat és que malvivia en un barri marginat, a mans de bandes violentes on ni els polítics ni la policia s’acostaven i incomunicat físicament i metafòricament (a menys de 20 quilòmetres del centre de la gran urbs i a més de tres hores en transport públic, el missatge era clar: “No surtis del gueto”). Se sentia decebut, exclòs i humiliat econòmicament i moralment i s’agafava a la taula de salvació més execrable: la que l’assenyalava a ell mateix –un immigrat– com a culpable de tots els mals a la vegada que li prometia que no n’entrarien d’altres a competir per la misèria. Recordo aquest home ara que la filla Marine Le Pen, instal·lada còmodament en la segona volta, diu que el seu Reagrupament Nacional s’ha convertit en el “primer partit obrer” del país. I penso –i ho lamento profundament– que hi ha una democràcia que es queda als despatxos, lluny de qui no arriba a final de mes (més de nou milions de persones a França) i llepant-se les ferides de la desafecció mentre l’extrema dreta avança oferint receptes màgiques per l’abandonament de les classes populars i pel malestar social. Et voilà!