Espanya no és França

La com­pa­ració entre la pri­mera volta de les pre­si­den­ci­als fran­ce­ses i l’arri­bada al govern de la ultra­dreta a Cas­te­lla i Lleó esdevé ine­vi­ta­ble. Res més lluny. L’Estat espa­nyol no farà el préssec com França i es pas­sarà la ide­o­lo­gia i el cordó sani­tari envers Vox per on cal­gui, per tal de man­te­nir el bipar­ti­disme i la per­manència en el poder, en aquest cas, del PP. La nova figura de la política esta­tal, Feijóo, es pre­senta com un mode­rat però es veu abo­cat a pac­tar amb Vox perquè la majo­ria par­la­mentària autonòmica l’obliga a fer-ho. Sánchez va tei­xir una majo­ria d’esquer­res i perifèrica per acce­dir al govern, però després la modula i adapta segons li convé. Si es cre­gues­sin el cordó sani­tari apli­cat a França a Le Pen, el PSOE podia haver cedit els vots neces­sa­ris al popu­lar Mañueco per evi­tar que aquest depengués de Vox i bar­rar a aquesta for­mació l’accés al govern.

Amb imper­fec­ci­ons, a França pre­va­len els prin­ci­pis i el con­sens, i l’endemà de la pri­mera volta, els pre­si­den­ci­a­bles eli­mi­nats reco­ma­nen el vot per a un dels fina­lis­tes, Macron prin­ci­pal­ment. Tot i estar en perill d’extinció, els par­tits tra­di­ci­o­nals no defu­gen de sol·lici­tar el vot per a un altre. Fins i tot en aquesta emergència per al par­tit repu­blicà o soci­a­lista, són capaços de reco­ma­nar Macron i arra­co­nar la ultra­dreta.

A l’Estat, PP i PSOE no ho farien mai. Feijóo ha d’inten­tar acce­dir al govern però també per­pe­tuar el bipar­ti­disme, perquè tard o d’hora li tocarà anar a La Mon­cloa. L’aju­darà el PSOE i Sánchez. Els dos grans par­tits com­par­tei­xen el tall de l’herba que els creix a esquerra i dreta (Podem i Vox) amb acords d’estat sobre la justícia, les ins­ti­tu­ci­ons, la segu­re­tat o la diplomàcia. Aquesta absència de valors polítics, aquest poder per man­te­nir els pri­vi­le­gis són més aviat pro­pis de la monar­quia. Es fomenta l’immo­bi­lisme que accepta la cor­rupció reial com un petit defecte entra­nya­ble de l’emèrit, per evi­tar tren­car l’statu quo. Per això a França hi ha pre­si­dent de la república, encara que hagin de triar entre dretà i ultra­dre­tana, i a l’Estat, rei sense elecció.