Diuen que plou

En una paret pròxima a la facultat universitària on faig feina hi havia fa uns anys una pintada que deia textualment. “Se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou”. La pintada m’ha vingut al cap en diverses ocasions en els últims dies. Deu ser una mena de reacció, una mena d’urticària, davant coses que ens passen als catalans, coses que fan pensar que avui amb Catalunya tothom s’hi veu amb cor, que ens han perdut tot respecte.

Per exemple: la manera com les reclamacions del món empresarial i la societat civil sobre l’aeroport del Prat està sent silenciada. Algú em replicarà que és millor que ens n’ocupem passades les eleccions, i segurament és veritat. Tanmateix, sospito que molts, tant al govern d’aquí com al d’allà, pagarien calés llargs perquè no se’n tornés a parlar. Més exemples: el desvergonyiment que demostra la premsa esportiva madrilenya, que, tot i que el seu equip només depèn d’ell mateix, van anar a trobar Eto’o per intentar desestabilitzar preventivament el Barça, no fos cas que guanyés la lliga. Qui també em va fer reveure la pintada va ser Enrique Múgica, Defensor del Poble, que es nega a complir l’Estatut pel que fa a les competències del nostre Síndic al·legant que ha estat recorregut davant el Constitucional.

Tot i ser una llei orgànica espanyola plenament vigent, ningú no el posa a ratlla. I l’última, apoteòsica, la de Zapatero. A més, ens ho va venir a dir aquí, a la cara: “¡Cómo me gusta dar la palabra y cumplirla!”. Va succeir dijous, mentre Montilla i Hereu aplaudien, i a cap dels 5.000 presents no se li va acudir ni tan sols obrir el paraigua.