Opinió

Tribuna

La maleta de sempre

“La maleta del refugiat que s’havia llençat al mar a Argelers és la mateixa de la nostra guerra civil, del forn crematori de San Sabba, de les guerres iugoslaves, dels refugiats

Fa uns anys, el periodista Bru Rovira em va recomanar la lectura de Trieste, un llibre colpidor de l’escriptora croata Dasâ Drndic (1942-2018) que té com a fil conductor la recerca d’una dona del seu fill (fruit de la relació amb un nazi) desaparegut a finals de la II Guerra Mundial: el projecte Lebersbon no només va crear centres on dones àries estaven a disposició per ser fecundades per homes aris, sinó que també va segrestar criatures per fornir la raça superior. El llibre recull múltiples testimonis de l’extermini perpetrat pels nazis, i fa present que als afores de Trieste va instal·lar-se un forn crematori a l’antic molí arrosser de San Sabba.

Recentment, Bru Rovira va tenir la gentilesa de dur a la Universitat de Girona una pel·lícula que, fent-se aleshores visible a un grup d’estudiants, ha realitzat amb el seu fill, Oriol Rovira, amb imatges enregistrades durant un viatge en autocaravana per llocs marcats pels crims i les ferides perdurables de la guerra dels Balcans que el periodista va cobrir fa quasi trenta anys. Bru Rovira hi aporta la narració oral i així, d’una manera sòbria i essencial, una memòria de l’horror i del dolor d’uns llocs on aparentment la vida ha reprès la normalitat. Oriol Rovira ha creat la narrativa cinematogràfica amb unes imatges quietes (a excepció d’aquelles rodades des de dins de l’autocaravana en marxa) amb el propòsit de convidar a pensar i a fer visible en els ulls de la imaginació, a través de la memòria dels fets, l’horror patit en aquells llocs. Façanes amb l’empremta de la metralla i, posem per cas, només un senyal que indica “Hospital” mentre la veu en off de Bru Rovira explica: “Abans de la guerra, Vukovar era una ciutat on convivien serbis i croats; l’agost de 1991, l’exèrcit iugoslau i els paramilitars serbis van entrar-hi després de setmanes de bombardejos; la ciutat va quedar destruïda; al soterrani de l’hospital, hi havia 200 ferits que lluitaven entre la vida i la mort, tots van ser assassinats”.

‘Trieste-TesSalÒnica’ és el nom del film, que, presentat l’any passat al Festival de Màlaga, té pendent posar-se en circulació. Amb el desig que això sigui possible aviat, he vist commoguda (pensant, de manera inevitable, en la guerra actual a Ucraïna) aquest documental, que comença amb unes imatges que mostren unes vies de tren, mentre a prop hi passen unes persones que podrien ser refugiades, i acaba a Tessalònica, un d’aquells llocs d’Europa on ha arribat recentment gent fugint de guerres, com ara la de Síria, sense trobar sovint l’acolliment que haurien de rebre. Aleshores, mentre les imatges mostren les aigües del port grec al mar Egeu, Bru Rovira explica: “Un dia de l’hivern de 1939, al camp de concentració de la platja d’Argelers, un refugiat espanyol va llançar-se al mar carregant amb la seva maleta. “Me’n vaig a Amèrica”, va cridar als seus companys mentre començava a nedar. Al cap d’unes hores, la maleta va aparèixer, solitària, a la platja. Era la maleta de sempre; la de la nostra guerra civil; la del forn crematori del molí arrosser de San Sabba; la de les guerres iugoslaves; la dels refugiats, de l’Orient i d’Àfrica, que hem trobat durant aquest viatge de Trieste a Tessalònica.”

Van emergint, doncs, capes de la Història en aquest documental que, com pot suposar-se, també parla del forn crematori de San Sabba, convertit en un museu a prop del qual hi ha un supermercat d’una cadena alemanya. Podria comentar moltes altres coses d’aquest viatge que transcorre per Vukovar, Krajina, Sarajevo, Srebrenica i Mitrovica, entre altres llocs. Però només em resta espai per a una. Bru Rovira recorda que a l’Escala hi viu el seu amic Boban Minic, que, durant el setge de Sarajevo, va lluitar en defensa de la dignitat dels seus veïns amb l’arma que més estima: la paraula i els micròfons de Radio Sarajevo. La veu en off hi afegeix: “Després de quasi mil dies de guerra, va aconseguir fugir de la ciutat i va refugiar-se a l’Escala. Diu Boban que l’Escala té el mateix nombre d’habitants que van ser assassinats a Sarajevo durant la guerra, uns 11.000. A vegades, quan passeja pel poble, té la il·lusió (o l’al·lucinació) que troba els éssers estimats que va perdre a la seva ciutat natal.” La seva germana petita, Jardanka, és una de les seixanta persones assassinades quan una bomba va esclatar al mercat de Sarajevo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.