Opinió

Tribuna

L’enganyifa del mentrestant

“Ens cal un sotrac molt important en la nostra esfera política, gent nova i preparada que no està disposada a viure en un país mediocre gestionat –pel que fa a avui em nego a dir governat– per gent mediocre que no se la vol jugar.

L’altre dia algú em comentava la confusió de la generació X (les persones nascudes entre el 63 i el 78) amb la gestió del món digital i la poca cura que tenen amb l’ús que fan els seus fills de tauletes i telèfons intel·ligents. És una generació confosa, em deien, atrapada en un canvi de món difícil de pair degudament, que els nascuts abans han adoptat però no pretenen dominar i els nascuts després consideren que és una part inseparable de la seva vida i de la seva cultura, com per a altres generacions pot haver estat la ràdio o la televisió. Parlo en general, ja s’entén, i sempre hi ha excepcions. Que ningú s’ofengui, la meva generació encara es pensa que les graelles de televisió són imprescindibles i que els programes si no es miren quan s’emeten ja no es poden veure, i si es pregunta a un jove què és una graella de televisió es pensarà que parla amb un dinosaure. I el més greu és que la política audiovisual i qui la planifica i gestiona actua com si fos així. Però aquest és un tema per a un altre article.

Deia això de la generació X perquè de manera inexplicable, coses de les connexions neuronals, mentre m’ho comentaven vaig pensar que aquesta també és la generació confosa que a nivell polític s’ho ha trobat tot a mig fer i s’hi ha acomodat. I no només això: ha entès la política com un negoci i per tant com un modus vivendi fàcil i agraït. Cotxe oficial, bons àpats i sous gens menyspreables per tractar-se de diners públics com hem vist en el darrer escàndol del Parlament i les jubilacions d’or.

Ja sé que un cop més generalitzo i mentre ho faig penso en polítics que no es mereixen aquestes reflexions, i molt especialment en els 3.000 represaliats per l’Estat per haver gosat fer el possible perquè la gent votés. Tant els uns com els altres mereixen tot el meu respecte, però una cosa no treu l’altra. En tot cas parlo de persones que han arribat a la política una mica per casualitat, sense gaire preparació, ni acadèmica, ni ideològica, ni administrativa. Potser per això són incapaces de planificar a mitjà i llarg termini o fins i tot de somiar, tenen un alt nivell d’estrès gestionant engrunes i se senten molt còmodes en el mentrestant perquè han vist que els grans ideals comporten grans perills, tot oblidant que també comporten grans esperances i compensacions. Estem parlant del benestar de generacions. La mostra la tenim en un Parlament majoritàriament independentista que fa la política més provinciana de la seva història i que perd el temps en baralles estèrils i miops oblidant qui és l’adversari.

Fixem-nos qui persisteix. O bé gent molt jove a qui encara no han asfixiat els ideals que acampa a la plaça de la Universitat o fa barricades de foc a la plaça Urquinaona, o gent molt gran que ja va enfrontar-se a la dictadura i que vol morir en un país lliure.

Ens cal un sotrac molt important en la nostra esfera política, gent nova i preparada que no està disposada a viure en un país mediocre gestionat –pel que fa a avui em nego a dir governat– per gent mediocre que no se la vol jugar. I que consti que entenc que no es vulguin arriscar i ho respecto, però que no enganyin omplint-se la boca de llibertat i actuant amb la mentalitat del colonitzat, aquella que en el fons et fa creure que ets inferior i que d’alguna manera et fa veure que la submissió és el millor camí, mentrestant. La veritat és que molt sovint, massa, hi ha gent que em pregunta què votar i que es planteja castigar aquesta manera d’entendre la política amb l’abstenció. De moment no tinc resposta, només la convicció que això ens pot catapultar quaranta anys enrere.

Em sap greu criticar i no tenir alternatives perquè tampoc veig clar que Europa o el TSJE ho arreglin. O potser sí, potser hem de confiar en les excepcions o en les sorpreses i que lideratges que en algun moment ens han semblat indiscutibles tornin a l’escena, o com sempre, apel·lo al meu darrer recurs, el Sr. Deulofeu i la independència pel 2029 degut a la desintegració de l’Estat espanyol, que d’això ja en tenim pistes importants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.