El Tribunal de Comptes i la xocolata del lloro
La rebaixa de 9 milions a 3,4 de la proposta de multes contra els alts càrrecs dels governs Mas i Puigdemont per l’acció exterior i l’1-O ni és motiu d’eufòria ni representa altra cosa que l’intent de la fiscalia del Tribunal de Comptes d’emmotllar-se d’una banda a la sentència del Suprem pel que fa a les imputacions pel referèndum i d’evitar un altre ridícul judicial còsmic quan una hipotètica sentència condemnatòria per tot l’import de l’acció exterior arribés a instàncies europees. Catalunya i qualsevol govern autonòmic que ho tingui previst en el seu Estatut d’Autonomia pot i ha de fer promoció del seu territori fora de les fronteres de l’Estat. La persecució indiscriminada, pel broc gros, que havia iniciat el TdC delata la determinació repressiva dels seus membres i l’escassa base jurídica d’aquelles peticions de responsabilitats. Que la fiscalia digui ara que determinades actuacions no són punibles perquè les empara la llibertat ideològica és esborronador.
L’esmena de la fiscalia del TdC és significativa, però no passa de ser una esmena parcial. Crida l’atenció perquè redueix les quantitats demandades a un terç i ho fa tant per l’1-O com per l’acció exterior. Un cop l’ICF va assumir la cobertura de les fiances –que el mateix TdC va haver d’admetre després d’haver-les rebutjat d’inici–, les quantitats ja no són l’aspecte més rellevant. La rebaixa no pot confondre, no pot ser una invitació a donar les gràcies i encara menys a naturalitzar la repressió econòmica contra decisions polítiques preses en exercici de la responsabilitat que correspon als alts càrrecs del govern.
Continuen sent més de 3 milions d’euros els que reclama el màxim òrgan fiscalitzador de la gestió econòmica del sector públic en un estat que, per la via judicial, ha tardat set anys a condemnar els assaltants feixistes de la Blanquerna el 2013, vuit a fer-los entrar a la presó i, un cop els ha privat de llibertat, els ha concedit el tercer grau en menys de quatre mesos. Ni els fets ni els tribunals que els han vist són els mateixos. Tampoc ho és el tracte als uns i als altres.