La llengua i l’imperialisme

“Pares tibetans obligats a aprendre la llengua xinesa per ensenyar-la als seus fills.” Amb aquest titular Tibet Watch, una organització no governamental amb seu a Londres, informa que ara el govern de Pequín obliga els pares tibetans –la majoria nòmades i pagesos– a anar a classes i tallers especials de xinès per així ensenyar-lo ells mateixos als seus fills. No és res nou. Des de fa dècades, el règim xinès ha anat desplaçant gradualment les llengües minoritàries a l’escola i vesteix aquestes polítiques sota el nom de bilingüisme. La mesura arriba després que el juliol passat Pequín hagués imposat l’obligació d’utilitzar el xinès a les guarderies, obstaculitzant l’aprenentatge de la llengua materna als nens tibetans. La decisió, ara, de traslladar als pares tibetans la responsabilitat d’ensenyar ells mateixos el xinès als fills incideix, però, directament en la vida privada de les famílies tibetanes i redueix les oportunitats de practicar la seva cultura. Això, sense cap dubte, són polítiques de colonització cultural. La llengua, qualsevol llengua, és un mitjà de comunicació, però també una eina d’expressió cultural. I és que podem considerar relativament fàcil traduir una paraula d’una llengua a una altra, però una altra cosa és captar el sentit d’aquell mot concret. És la clau de la identitat d’un poble, i la llengua catalana és la clau de la nostra identitat. Ningú mai podrà dir que el català és castellà. No es pot cedir en la llengua si volem sobreviure com a poble. Reconèixer per llei el castellà com a llengua d’ús a l’escola és una claudicació. La llengua que cal protegir és el català, que està en retrocés i és minoritària.