Opinió

Tribuna

Ucraïna, dos mons o tres?

“Com interpretar l’abstenció d’estats tan importants com l’Índia, Brasil, Mèxic, Nigèria, Pakistan, Sud-àfrica i Aràbia Saudita en l’expulsió de Rússia del Consell de Drets Humans de l’ONU?

La breu història del soldat Igor Ivkin resumeix el terrible drama humà que es viu al centre d’Europa. Com la guerra d’Ucraïna resumeix la pugna titànica entre els grans pretendents al tron del planeta. El soldat rus Igor Ivkin tenia 19 anys quan el van matar prop de Khàrkiv: va néixer i va morir sota la presidència de Putin. S’acabava de casar i la seva dona, Iúlia Ivkina, esperava un fill. Com ell, han mort milers de soldats d’un i altre bàndol. I milers de civils. I centenars d’infants.

A veure, un món tan civilitzat com el del segle XXI, com pot explicar una barbàrie com la que estem contemplant a la culta Europa? El món present, tan globalitzat, com pot justificar els bombardeigs indiscriminats, l’execució sumària de civils, la violació de dones com a arma de guerra, la devastació gratuïta, el dolor físic i mental, la deportació, l’exili, la fam? La pregunta val per a les guerres de Síria, Iemen, Iraq, Afganistan... Però la d’Ucraïna és diferent.

Les guerres, a més de desastres i mort, generen grans narratives per justificar-les. Necessiten armes. Però també soldats entrenats i disposats a matar. I pares, i sobretot mares, que enviïn els fills a matar i potser a morir per la causa o pel líder o per l’ideal. I que la comunitat o pàtria inciti al sacrifici de fills i filles. Aconseguir aquest assentiment general sobre la necessitat d’una guerra comporta una magna operació de control de les mentalitats. Una operació avui inimaginable sense la contribució dels vells i nous aparells d’informació, desinformació i propaganda.

La d’Ucraïna és i ha estat segurament la guerra més transparent de la història. Tothom l’ha vist i seguit. Tothom? Des de la nostra atalaia occidental, ens hem habituat a una mena de sessió contínua sobre els desastres d’aquesta guerra. Més d’un miler de corresponsals han trepitjat terra ucraïnesa per mostrar al món les barbaritats comeses: alguns – almenys una vintena fins ara – hi han deixat la vida. Aquests i aquestes periodistes morts al front apreciaven la vida, però no temien d’exposar-la per fer de testimonis del fracàs de la civilització. Ara bé, la multiplicació de microrelats esfereïdors als mitjans i xarxes d’Occident, fent costat a Ucraïna “contra l’invasor”, podria crear la impressió d’una visió compartida arreu. Com si fos l’única versió “correcta” del conflicte: la que correspondria a la defensa dels drets humans i de les llibertats, a la democràcia liberal i a la pertinença a l’OTAN. Tanmateix, les visions del món realment existent són molt diverses. Hi ha altres versions sobre les causes d’aquesta guerra.

La narrativa més oposada a la “nostra” és la que ara mateix sostenen més del 80% dels russos (segons l’independent Centre Levada d’estudis sociològics). La “seva” visió diu: la guerra a Ucraïna no és una agressió, és una guerra defensiva. Putin ho ha dit i repetit: és una guerra de defensa contra Occident i els EUA, contra l’expansió de l’OTAN, contra la Unió Europea, contra el govern europeista de Kíiv. No és només la versió de Putin.

En aquesta èpica nacionalista, Rússia ha trobat un aliat de pes, la Xina, i alguns aliats menors. La Xina i Rússia no sols estan acostant posicions en el mapa geopolític, també en el disseny de marcs narratius de justificació de la guerra i en la substitució dels microrelats sobre la guerra per una gran narrativa anti-Occident. Valdrà la pena de tenir-la en compte si volem conviure en el planeta, encara que ens repugnin les autocràcies.

Ara bé, ha aparegut una tercera narrativa, la que es desprèn dels països de l’abstenció en els intents de condemnar Rússia a l’ONU. En l’expulsió del Consell de Drets Humans, van ser 58 els estats de l’abstenció, mentre que 24 hi van votar en contra. Com interpretar una abstenció d’estats tan importants com l’Índia, Brasil, Mèxic, Nigèria, Pakistan, Sud-àfrica i Aràbia Saudita? S’estarà revifant l’important moviment dels països no alineats dels anys 70?

Al nostre hemisferi, l’anomenat Occident, gaudim de molts privilegis. Uns dels més apreciats són el de la llibertat d’expressió i el del joc democràtic. Això sí: sempre que els estats i els oligarques propis no els camuflin amb espionatges tipus Pegasus o amb els propis aparells d’informació, desinformació i propaganda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.