Fer-se respectar

Fa més d’una setmana que va esclatar el Catalangate i Pedro Sánchez encara no ha dit ni piu. Una reunió de segons i una comissió secreta del Congrés és com el govern espanyol ha enllestit el tema. Molt diferent de l’escàndol d’espionatge del 1985, en què a Espanya també manaven els socialistes, Felipe González. Aleshores, només tres dies després que el diari El Mundo destapés que el Cesid feia més de deu anys que espiava polítics, empresaris i periodistes, i que entre els espiats hi havia Joan Carles de Borbó, queia l’aleshores director dels serveis secrets espanyols, Emilio Alonso Manglano. Amb aquesta dimissió no n’hi va haver prou o algú no en va tenir prou i catorze dies més tard saltava el vicepresident del govern, Narcís Serra. I ara què? Una comissió i llestos? O és que no tothom és igual? Suposo que no, que amb els catalans es pot fer tot. La Generalitat hauria d’exigir no només explicacions públiques de Sánchez sinó també l’assumpció de responsabilitats polítiques. I és que no és qüestió de si van espiar aquell polític o aquell altre, sinó que es va espiar ciutadans anònims i que molts altres se senten ara mateix insegurs. L’obligació de la Generalitat és protegir els drets dels seus ciutadans, raó per la qual cal que es faci respectar. Si no es fa respectar ella, qui la respectarà? Qui ens respectarà? Congelar el diàleg? Però si el govern espanyol fa temps que el té al congelador. De fet, no l’ha descongelat mai, ni quan ha necessitat suport per als pressupostos. Per què ho ha de fer si li surt gairebé gratis? A Espanya ja li va bé així, perquè és l’única manera que pot persistir, espiant i no deixant votar a Catalunya què vol ser.