Tinc una resposta per a vostè

Dimarts al vespre vam veure reproduïda a la televisió una conversa que, qui més qui menys, tots els catalans ens hem vist obligats a mantenir en qualsevol racó d’Espanya. En aquest sentit, Tengo una pregunta para usted va ser el fidel reflex de les barbaritats que vostè i jo hem hagut d’escoltar a Madrid, Sevilla o Valladolid quan hi hem anat per feina, a veure la família o a fer la mili.

Per això, al plató de TVE, Josep-Lluís Carod-Rovira ens va representar una mica a tots, i ell n’era conscient. I suposo que per això va abandonar el paper conciliador del català apocat, amb aquell puntet d’humiliació que comporta, i va respondre, jugant a l’atac, contra la xenofòbia antropològica –telúrica, gairebé– de l’espanyol histèric. Va vèncer, naturalment. Convèncer, només ho devia fer aquí. Però el gest s’ho valia.

Crec, a més, que la intervenció de Josep-Lluís Carod-Rovira s’adiu amb els nous temps, amb l’era de la globalització que ens iguala i ens singularitza. Ja no cal gastar-se més milions en exposicions a Madrid, que no fan més que insistir, una i altra vegada, en la disculpa pel fet d’existir. Si, com ens han dit cent vegades, parlar en català és de mala educació –perquè una conversa en anglès o francès faran veure que l’entenen– és perquè milers de catalans ho hem assimilat i repetit només travessar l’Ebre (o la Sénia, que és pitjor). Per això la senyora de Valladolid (aquella que acabava de sortir de la perruqueria) va menysprear el català, perquè està acostumada a fer-ho, si convé, davant de catalans.

El “'yo no me llamo José Luis'” de Carod-Rovira va ser una espurna d’autoafirmació que aquest país necessitava. I el “yo no me llamo Pérez”, un gest de dignitat imprescindible que, per una vegada, tallava les ales a un gegant amb peus de fang que emet i distribueix el pitjor periodisme de tot Europa Occidental. Ben fet.