Opinió

Tribuna

Després del crit desesperat

“Amb molta humilitat, arran de terra, hi ha persones que ajuden a desplegar vides més dignes. És el cas de la Dèlia i en Pere, un matrimoni que sempre ha tingut les portes de casa ben obertes

Cap mare no hauria d’enterrar mai un fill. Ens ho recorda una d’aquelles imatges universals que glacen la sang: La Pietat. Maria sostenint el cos sense vida de Jesús. Aquests dies l’artista Lau Feliu exposa l’escultura Pietat Mediterrània a Barcelona. Ho fa en el marc del projecte Ars Viva, que impulsen els dominics. La Pietat ens fa copsar un moment greu, de quan s’esquincen coses que no sabíem ni que ens habitaven. La peça d’aquest artista també aconsegueix que ho sentim d’oïda, perquè Maria crida. Un crit per allò que no hauria hagut de passar mai. I que avui és també un crit social, un prou!, per tantes vides sacrificades al mar.

Com ‘La Pietat’ de Miquel Àngel o l’Enterrament de Jesús, de Josep Llimona, la imatge va més enllà del dolor dramàtic. En aquestes representacions més clàssiques, la fredor del marbre contrasta amb l’escalf d’una fidelitat incondicional. És el vincle que perdura. I que perdurarà després de la mort, tal com explicita la Pasqua cristiana. La vida s’obre camí malgrat el patiment més punyent. D’exemples d’aquesta realitat eloqüent, en trobem a cabassos. Però no donen gaires titulars. Són persones capaces de sostenir el dolor dels altres. A vegades s’hi poden arribar a confondre. Però en qualsevol cas no s’hi recreen. Al contrari, fan esforços ingents per aturar allò que origina el sofriment.

Amb molta humilitat, arran de terra, ajuden a desplegar vides més dignes. I calcen les millors sabates per practicar la resistència activa: l’alegria i l’esperança. És el cas de la Dèlia i en Pere. Per Sant Jordi van celebrar 50 anys de casats. Cin-quan-ta! Un matrimoni singular, exemple d’un amor expansiu. En comptes d’obnubilar-se l’un amb l’altre, l’estima que es tenen els porta cap enfora. Comparteixen un mateix horitzó: la justícia social. Perquè, com diu la Dèlia, “no pot anar la fe per una banda i la vida per una altra”.

Sempre han tingut les portes de casa ben obertes. S’han implicat de valent a la parròquia i més enllà, en diversos compromisos veïnals. Han compartit els neguits dels qui arribaven de fora. Han entès la por i la fragilitat dels qui transiten situacions precàries. Han caminat amb respecte al costat de persones amb trastorns mentals i de víctimes de la drogodependència. Una feina delicada, resposta d’una fe madura viscuda en comunitat. Els darrers anys, la Dèlia ha liderat un servei per acompanyar persones sense llar des de Càritas Parroquial. Van començar a fer rondes pel carrer fa més de cinc anys. En Pere s’ha implicat amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, aturant desallotjaments de famílies exposades a la intempèrie.

La nostra societat consumista i disgregada silencia totes aquestes misèries. Però n’hi ha que tenen el radar a punt i capten els crits de dolor. Aquesta parella ha sabut posar-se a la pell dels qui queden fora de qualsevol circuit oficial. Tots dos han activat alertes, han buscat recursos i han generat processos per promoure vides que molts hauríem etiquetat de causes perdudes. En Pere està convençut que l’acció social que han tirat endavant sempre ha estat “una experiència creient”. Aquest matrimoni em fa pensar en les mans de la Pietat Mediterrània, de Lau Feliu. Unes mans robustes, exposades, que continuen sostenint la vida, tossudament. És el potencial de tot allò que estem cridats a donar. Com deia el jesuïta i periodista Lluís Espinal, ens cal “gastar la vida”. I no fa cap servei l’instint poruc de reserva o de conservació.

En Pere i la Dèlia són el moviment posterior al crit desesperat, l’acció imprescindible que dignifica les persones. Als dos, els podeu trobar a la parròquia de Sant Francesc de Bellavista, al Vallès Oriental. La Pietat Mediterrània, la podeu visitar a Barcelona: a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les fins al 8 de maig i, després, a Sant Pau del Camp fins al 12 de juliol. Acció social i art contemporani que neixen de l’espiritualitat i que es fonen amb les necessitats més pregones.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.