Opinió

Tribuna

Després del crit desesperat

“Amb molta humilitat, arran de terra, hi ha persones que ajuden a desplegar vides més dignes. És el cas de la Dèlia i en Pere, un matrimoni que sempre ha tingut les portes de casa ben obertes

Cap mare no hau­ria d’enter­rar mai un fill. Ens ho recorda una d’aque­lles imat­ges uni­ver­sals que gla­cen la sang: La Pie­tat. Maria sos­te­nint el cos sense vida de Jesús. Aquests dies l’artista Lau Feliu exposa l’escul­tura Pie­tat Medi­terrània a Bar­ce­lona. Ho fa en el marc del pro­jecte Ars Viva, que impul­sen els domi­nics. La Pie­tat ens fa cop­sar un moment greu, de quan s’esquin­cen coses que no sabíem ni que ens habi­ta­ven. La peça d’aquest artista també acon­se­gueix que ho sen­tim d’oïda, perquè Maria crida. Un crit per allò que no hau­ria hagut de pas­sar mai. I que avui és també un crit social, un prou!, per tan­tes vides sacri­fi­ca­des al mar.

Com ‘La Pie­tat’ de Miquel Àngel o l’Enter­ra­ment de Jesús, de Josep Lli­mona, la imatge va més enllà del dolor dramàtic. En aques­tes repre­sen­ta­ci­ons més clàssi­ques, la fre­dor del mar­bre con­trasta amb l’escalf d’una fide­li­tat incon­di­ci­o­nal. És el vin­cle que per­dura. I que per­du­rarà després de la mort, tal com expli­cita la Pas­qua cris­ti­ana. La vida s’obre camí mal­grat el pati­ment més punyent. D’exem­ples d’aquesta rea­li­tat eloqüent, en tro­bem a cabas­sos. Però no donen gai­res titu­lars. Són per­so­nes capa­ces de sos­te­nir el dolor dels altres. A vega­des s’hi poden arri­bar a con­fon­dre. Però en qual­se­vol cas no s’hi recreen. Al con­trari, fan esforços ingents per atu­rar allò que ori­gina el sofri­ment.

Amb molta humi­li­tat, arran de terra, aju­den a des­ple­gar vides més dig­nes. I cal­cen les millors saba­tes per prac­ti­car la resistència activa: l’ale­gria i l’espe­rança. És el cas de la Dèlia i en Pere. Per Sant Jordi van cele­brar 50 anys de casats. Cin-quan-ta! Un matri­moni sin­gu­lar, exem­ple d’un amor expan­siu. En comp­tes d’obnu­bi­lar-se l’un amb l’altre, l’estima que es tenen els porta cap enfora. Com­par­tei­xen un mateix horitzó: la justícia social. Perquè, com diu la Dèlia, “no pot anar la fe per una banda i la vida per una altra”.

Sem­pre han tin­gut les por­tes de casa ben ober­tes. S’han impli­cat de valent a la parròquia i més enllà, en diver­sos com­pro­mi­sos veïnals. Han com­par­tit els neguits dels qui arri­ba­ven de fora. Han entès la por i la fra­gi­li­tat dels qui tran­si­ten situ­a­ci­ons precàries. Han cami­nat amb res­pecte al cos­tat de per­so­nes amb tras­torns men­tals i de vícti­mes de la dro­go­de­pendència. Una feina deli­cada, res­posta d’una fe madura vis­cuda en comu­ni­tat. Els dar­rers anys, la Dèlia ha lide­rat un ser­vei per acom­pa­nyar per­so­nes sense llar des de Càritas Par­ro­quial. Van començar a fer ron­des pel car­rer fa més de cinc anys. En Pere s’ha impli­cat amb la Pla­ta­forma d’Afec­tats per la Hipo­teca, atu­rant desa­llot­ja­ments de famílies expo­sa­des a la intempèrie.

La nos­tra soci­e­tat con­su­mista i dis­gre­gada silen­cia totes aques­tes misèries. Però n’hi ha que tenen el radar a punt i cap­ten els crits de dolor. Aquesta pare­lla ha sabut posar-se a la pell dels qui que­den fora de qual­se­vol cir­cuit ofi­cial. Tots dos han acti­vat aler­tes, han bus­cat recur­sos i han gene­rat pro­ces­sos per pro­moure vides que molts hauríem eti­que­tat de cau­ses per­du­des. En Pere està con­vençut que l’acció social que han tirat enda­vant sem­pre ha estat “una experiència cre­ient”. Aquest matri­moni em fa pen­sar en les mans de la Pie­tat Medi­terrània, de Lau Feliu. Unes mans robus­tes, expo­sa­des, que con­ti­nuen sos­te­nint la vida, tos­su­da­ment. És el poten­cial de tot allò que estem cri­dats a donar. Com deia el jesuïta i peri­o­dista Lluís Espi­nal, ens cal “gas­tar la vida”. I no fa cap ser­vei l’ins­tint poruc de reserva o de con­ser­vació.

En Pere i la Dèlia són el movi­ment poste­rior al crit des­es­pe­rat, l’acció impres­cin­di­ble que dig­ni­fica les per­so­nes. Als dos, els podeu tro­bar a la parròquia de Sant Fran­cesc de Bella­vista, al Vallès Ori­en­tal. La Pie­tat Medi­terrània, la podeu visi­tar a Bar­ce­lona: a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les fins al 8 de maig i, després, a Sant Pau del Camp fins al 12 de juliol. Acció social i art con­tem­po­rani que nei­xen de l’espi­ri­tu­a­li­tat i que es fonen amb les neces­si­tats més pre­go­nes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.