opinió
Aminda, a peu de pàgina
Aminda Valls, gimnasta dels anys trenta, va néixer a Cassà de la Selva
Aminda és un nom esperantista. Sempre he pensat que els pares, amb els noms dels fills, volen deixar al món una altra llavor. Traspassant als descendents una herència immaterial, uns valors. Un nom és un ideari que ens exposa de la mateixa manera que la genètica ens exposa. Dir-se Germinal o Llibertat indica uns orígens determinats. Els aires republicans van foragitar capellans i monges d’esglésies i convents i els sants dels noms dels hereus i pubilles per abraçar altres mites. Aminda vol dir “amorosa”, com Amanda, que hem escoltat més, però no com la protagonista bleda d’una telenovel·la, sinó com l’heroïna de la cançó protesta de Víctor Jara.
El 14 d’agost de 1905 una Aminda va néixer a Cassà de la Selva. L’arxivera del municipi, Dolors Grau, em descobreix aquest nom i el personatge d’ Aminda Valls Sabaté : gimnasta, fundadora del Club Femení d’Esports de Barcelona i la primera dona membre del comitè organitzador de l’Olimpíada Popular de Barcelona el 1936. Pensant en el significat del nom, busco l’antecedent que em doni un fil on estirar. Intueixo una família obrera i cultivada, potser anarquistes. Hi havia una entitat esperantista a Cassà, de nom Flugiloj (Ales), activa els anys trenta. No sabem si el pare de l’Aminda, Josep Valls Poch, que era taper, o l’avi Llorenç, bullidor a la indústria del suro, hi havien participat. O els oncles de l’Aminda, Plató i Siderico. Però els noms familiars ens expliquen alguna cosa, alguna cosa que fins ara no sabíem.
En un article a La Rambla del 22 d’abril de 1935, l’Aminda Valls va replicar a la també esportista pionera Anna Maria Martínez Sagi, que havia desqualificat la junta del Club Femení. Ho recull Neus Real Mercadal al llibre que sobre l’entitat va publicar el 1998. En una de les notes a peu de pàgina s’hi afegeix que “no hi ha informació sobre l’Aminda Valls al marge de l’entitat”. Han passat 25 anys d’ençà de la precursora i valuosa recerca de Neus Real sobre la dona intel·lectual a la Catalunya de la preguerra i el paper dels arxius locals és, ara, determinant per completar entrades biogràfiques de qui continua, tot i tenir cinc ratlles a l’Enciclopèdia Catalana, a peu de pàgina. Sabem de l’Aminda que va morir a l’exili el 1960, però a banda dels càrrecs que es localitzen a la premsa i als documents oficials, cal encara fer el més difícil: poder fer la “informació al marge de l’entitat”. El perquè a una nena li posen Aminda; aquella herència que va rebre i la que va deixar.
