L’“economia dònut”

El relat de la nostra societat està dominat per l’economia i pel seu paradigma de creixement constant. El seu domini és tan omnipresent que no hi ha pràcticament cap país al món a on governs i classes governants en discrepin. Discrepar-ne implica rebre de forma fulminant la versió moderna d’un anatema. Alhora, és evident que el paradigma econòmic actual ens porta a una societat cada cop més desigual, i a un món en una crisi climàtica galopant.

I aquí trobem l’“Economia Dònut” (Economia rosquilla, Paidós, 2018) de Kate Raworth. Raworth ens explica com va decidir estudiar economia per poder col·laborar a construir un món millor, i com va trobar que tot el que li ensenyaven eludia abordar les qüestions centrals de quina finalitat perseguia realment l’economia, i de quin objectiu realment servia.

Tot paradigma serveix un objectiu, sigui o no explícit, inclòs el nostre paradigma econòmic actual, que, malgrat no ser explícit, sí que està produint uns resultats i una societat molt concrets. L’“economia dònut” comença per una obvietat: en comptes d’acceptar uns objectius implícits, fem-los explícits, de manera que tots puguem entendre quins són, i puguem expressar-hi el nostre acord o desacord. I proposa que l’economia que necessitem és una que ens dugui a poder viure de manera sostenible dins les capacitats del planeta. D’una banda, això vol dir no excedir cap dels nou cicles vitals essencials del nostre planeta, tal com han sigut identificats pel Centre de Resiliència d’Estocolm (Stockholm Resilience Centre). Per exemple, la quantitat de CO2 a l’atmosfera, i la quantitat de fòsfor i nitrogen abocada a rius i mars. La mala notícia és que, a hores d’ara, ja hem excedit cinc d’aquests límits i, per tant, no tan sols no podem continuar amb la trajectòria actual, sinó que ens cal tornar enrere, si volem que la vida per a una civilització com la nostra pugui ser possible de forma continuada. Aquests límits estableixen el límit exterior, el màxim amb què podem carregar el planeta.

Existeix també un altre límit, aquest, un mínim: tots els éssers humans del planeta haurien de poder ser capaços de poder viure unes vides plenes, amb uns mínims d’alimentació, salut i serveis. Proveir aquests mínims per a tots els humans ens planteja una càrrega mínima per al planeta, per sota de la qual algú haurà de viure gana, malalties, etc. Aquesta càrrega mínima seria el límit interior per sota del qual no podem baixar. Per a la definició d’aquests mínims, Raworth utilitza els Objectius de Desenvolupament Sostenible aprovats el 2015 per les Nacions Unides. I la mala notícia, aquí també, és que encara hi ha grans fraccions de la humanitat que viuen per sota d’aquests límits.

L’espai entre aquests dos límits, l’exterior –de les capacitats del planeta– i l’interior –d’una vida digna per a tots els humans–, configura l’espai ecològicament segur i socialment just per a la nostra espècie: és el nostre “espai dònut”. I l’economia que ens ha de permetre arribar-hi és l’“economia dònut”, que ha de generar, estructurar i organitzar els principis econòmics en tots els àmbits, de manera que la nostra societat pugui evolucionar des d’on som ara, cap a dins del dònut.

El llibre és ple de reflexions i de propostes intel·ligents, que tenen sentit i que són controvertides, i que, malauradament, per qüestions d’espai, ens és impossible comentar aquí. També és ple d’exemples reals a on ja s’han posat en pràctica. Però aquestes idees, i les seves posades en pràctica, les podeu trobar a Doughnuteconomics.org, el lloc web al voltant del qual s’estructura la praxi de tots aquells que ja estan implementant alguna de les propostes de l’“economia dònut”.

És evident que la magnitud dels canvis que cal dur a terme pot fer que semblin inabastables, i que això ens dugui al desànim. Però, d’una banda, hi ha qui ja ha començat a obrir camí, tot fent-nos de guia, i, d’una altra banda, el sistema, en la seva configuració actual, no té futur, amb la qual cosa no tenim més remei que treballar amb tota la nostra energia per a reformar-lo. Per bé o per mal, el canvi és inevitable, i a nosaltres ens queda treballar per a influir en quina mena de canvi serà. Ara, però, com a mínim, disposem d’un compàs i d’un full de ruta: benvingudes i benvinguts al “dònut”!