Sant Pol polisil·làbic

L’artista i escrip­tor Pere­jaume ens diu que “les parau­les pres­sa­ben (...), con­te­nen peti­tes bom­bo­lles de l’atmos­fera que hi havia quan van ser dites per pri­mera vegada”. I que la llen­gua “ens res­pira”, que “en el fons de cada paraula hi ha la vida que se li ha fet, la vida que hi hem anat dei­xant”. Per afi­nar encara més, acom­pa­nya la reflexió amb una altra del mes­tre Coro­mi­nes en què parla del seu ofici d’etimòleg i topo­ni­mista: “Quina emoció, quan el vel que cobria un mot d’aspecte mis­teriós s’esquinça i s’entre­veu un dal­ta­baix de segles, de gent i de cre­en­ces dis­tin­tes que hi han mar­cat cada una la seva ditada en un indret tan ama­gat que fins avui pot res­se­guir-s’hi.”

De cop, em ve a la pensa aque­lla sentència de Rovira i Vir­gili que defi­nia la pàtria com “l’urna de les ànimes”. Tots aquells que pen­sem que la pàtria és, abans que res, la llen­gua, ens entris­tim pel rol que ens ha tocat jugar en aquest final de tra­jecte. Poca vida més, ai las, podrem dei­xar a l’urna de l’agònica llen­gua cata­lana. Poques dita­des hi mar­ca­rem, ja, per a les gene­ra­ci­ons futu­res. La llen­gua res­pira i ens res­pira amb una trista i cada vegada més pro­lon­gada apnea. Hi ha alguna manera de recon­for­tar-nos?

Sí: mirant als segles pas­sats, com deia Coro­mi­nes. És clar que també podríem pro­var d’enri­o­lar-nos albi­rant el que els espera, als infeliços lingüistes del futur... Un exem­ple: el topònim Sant Pol. Sí, ja ho sé, lec­tor, de mis­teriós no en té gaire res. A tot esti­rar, ens podem entre­te­nir en el dubte de si l’orto­gra­fia va que­dar influïda per la pronúncia afran­ce­sada del nom del sant o si va ser una mera reducció popu­lar de la dif­ton­gació del mot Pau­lus, con­ser­vada pels mon­jos del mones­tir. Ah, però, quina emoció si ima­gi­nem els inves­ti­ga­dors del segle XXIII...! Guaita’ls, com pen­sen i repen­sen un topònim que, lluny de reduir-se fonètica­ment, se’ls ha allar­gas­sat. Fins que un estu­di­ant sagaç traurà la rifa en un arxiu sonor. Acti­varà una arcaica apli­cació Mapes que tenia la gent al seu mòbil l’any 2022 i escol­tarà una ama­ble senyora –ama­gada reli­gi­o­sa­ment dar­rere del can­cell de la tec­no­lo­gia– indi­cant-li com entrar al poble: –“En la rotonda tome la pri­mera salida por la be uve cinco mil ciento vein­ti­ocho en dirección a (i aquí jo hi poso música d’Ennio Mor­ri­cone)... San Polígono de Mar!”