Més m’estimo Graham Greene

Com que subscric allò que deia Maruja Torres que quan més coneixia el món més li agradaven els Corleone, avui, seguint el rastre d’una ironia que s’esquitlla del nostre viure tan propens a l’èmfasi impostat, a l’exabrupte, a l’ofensa i a la revenja –reiterat i cansat avorriment!–, avui, doncs, trobo avinent reconèixer que si això va d’espies, més m’estimo Graham Greene que Margarita Robles; El nostre home a l’Havana, que l’operació Pegasus; els informes inventats pel trist venedor d’aspiradores Jim Wormold transmutat en agent secret i les seves grotesques conseqüències, que tot el comerç de vots amb les vestidures esquinçades –i el més calent a l’aigüera, o quasi–; l’enorme arma inexistent a la manigua (selva cubana), que l’incessant foc encreuat entre qui té encarregada la missió de resoldre problemes ben palpables; aquella fantasia satírica que aquest deliri partidista que ens fa sortir de polleguera; el sarcasme que l’insult; la vella guerra freda que les actuals guerres calentes.... Potser em consideraran frívola, però no per això deixo de recomanar el llibre escrit el 1958 per qui va ser també un agent de la intel·ligència –en aquest cas L’MI6 britànic– que tantes memorables planes –i pel·lícules– ens ha regalat. El nostre home a l’Havana és, segons el seu autor, un conte de fades situat en un futur indeterminat per allò que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, tret potser del cap del servei secret que ell voldria creure que no es retira al seu personatge mític. I ara! Graham Greene, gens ni mica! I els nostres, a qui imiten i a qui representen?