La cua de la vaca

Explica l’escriptora Olga Xirinacs que un estiu de la seva joventut, mentre pujava amb el seu home per un camí de bosc a la Val d’Aran i es començava a cansar, un vaquer que els seguia amb unes quantes vaques li va dir, en adonar-se de la seva fatiga, que s’agafés a la cua de la vaca. Tot i l’estranyesa inicial, Xirinacs ho va fer i la vaca la va remolcar una estona. Ara, quan d’aquí a una setmana farà 86 anys, i partint d’aquesta anècdota, publicarà un nou llibre de proses curtes –el que fa, si no ens hem descomptat, 86 de la seva llarga, fèrtil i virtuosa carrera literària–. El titula Cua de vaca i es presentarà el 12 de maig. Però en aquesta vida d’alts i baixos que poc o molt tots vivim, Xirinacs confessava fa unes setmanes en el seu blog : “He vist que necessitava una cua de vaca, un lligam fort, per continuar el meu camí. No em vull quedar abandonada en un voral; vull pujar amb la meva tribu, encara que necessiti la cua de la vaca que em remolqui perquè ja no tinc força.” Una salut que li fa la guitza, la mort del seu home, un pas dels anys que corre imparable i una soledat no volguda, en la vessant personal, i massa anys de reivindicar la traducció i promoció dels seus llibres a l’estranger i de lluitar contra la injustícia que sempre ha planat sobre la seva figura entre les elits literàries, han esgotat aquesta prolífica autora de novel·la, poesia, narrativa i viatges. Per això pren més relleu el XXII Premi Jaume Fuster que aquest dilluns li ha concedit l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Un reconeixement a la destacada trajectòria i al compromís de l’escriptora. Una bona cua de vaca.