Indefensió?

No és cap nove­tat dir que, d’un temps ençà, sem­bla haver-se ins­tal·lat un cert desànim entre l’inde­pen­den­tisme. No només es desprèn de les dar­re­res enques­tes publi­ca­des, que asse­nya­len una dis­mi­nució al suport a la inde­pendència, sinó també par­lant amb per­so­nes que fa pocs anys hi esta­ven a favor sense fis­su­res i ara comen­cen a mati­sar-la. Tam­poc molts dels polítics que ens repre­sen­ten sem­blen esca­par-se d’aquesta tendència. Sense dubte les cau­ses són mol­tes i diver­ses, inclòs l’esgo­ta­ment de molts anys tre­ba­llant per acon­se­guir com a mínim el reco­nei­xe­ment a poder deci­dir lliu­re­ment el futur del país sense que, apa­rent­ment, s’hagi avançat gaire. Ben al con­trari, de vega­des fa la sen­sació que la res­posta política, poli­cial i judi­cial de l’estat a tots nivells, espi­o­natge i vul­ne­ració de drets fona­men­tals inclo­sos, hagi afa­vo­rit el camí invers. La res­posta judi­cial, per exem­ple, sovint amb apa­rença d’arbitrària, ha con­tribuït a gene­rar la sen­sació que no hi ha res a fer i que, per tant, ens hi hem d’acos­tu­mar.

És cert que no hi ha res a fer? I que ens hi hem d’acos­tu­mar? Aquesta idea és, per mi, una de les més per­ni­ci­o­ses que podem tenir. Es troba a la base d’un feno­men neu­ropsi­cològic que es coneix amb el nom d’inde­fensió apresa. Es va des­co­brir a prin­ci­pis de la dècada de 1960. Uns inves­ti­ga­dors de la Uni­ver­si­tat de Pennsyl­va­nia que tre­ba­lla­ven amb gos­sos van veure que, si els acos­tu­ma­ven a tenir descàrre­gues elèctri­ques sense la pos­si­bi­li­tat d’atu­rar-les, quan després els per­me­tien fugir no ho feien, sinó que es que­da­ven arrau­lits supor­tant estoi­ca­ment el seu destí. En canvi, si els per­me­tien atu­rar les descàrre­gues elèctri­ques pre­ment un botó amb el morro, quan després se’ls per­me­tia fugir no dub­ta­ven ni un segon a fer-ho. La sen­sació dels pri­mers que no hi ha res a fer els havia gene­rat inde­fensió apresa.

En les per­so­nes es pro­du­eix un efecte simi­lar. De manera resu­mida, s’ha vist que quan cre­iem o ens fan creure que no tenim cap con­trol sobre la situ­ació que vivim, allò que ens passa o el nos­tre futur, i que per tant tot depèn de deci­si­ons d’altres per­so­nes que sovint tenen apa­rença d’arbitràries per emfa­sit­zar encara més la sen­sació d’impu­ni­tat d’uns i d’inde­fensió dels altres, comen­cem a mani­fes­tar com­por­ta­ments d’inde­fensió apresa.

Alguns dels símpto­mes més habi­tu­als són sen­ti­ments de frus­tració, la renúncia a drets que hau­rien de ser irre­nun­ci­a­bles, la manca d’esforç per superar les situ­a­ci­ons que ho pro­vo­quen, una dis­mi­nució de l’auto­es­tima, apa­tia i pas­si­vi­tat, manca de moti­vació i pro­cras­ti­nació (que és l’hàbit de dei­xar per a més enda­vant acci­ons o acti­vi­tats que cal aten­dre). A nivell cere­bral s’han iden­ti­fi­cat diver­ses xar­xes neu­ro­nals res­pon­sa­bles d’aquests can­vis de com­por­ta­ment. Des­ta­quen, entre d’altres, l’amígdala cere­bral, que és l’encar­re­gada de gene­rar res­pos­tes emo­ci­o­nals com les de fugida i lluita, que que­den par­ci­al­ment inhi­bi­des. Per això la inde­fensió apresa implica con­for­mar-se amb el que es té, per injust i des­a­gra­da­ble que sigui, sense fer res per evi­tar o superar la situ­ació. I també alguns cir­cuits neu­ro­nals d’una zona de l’escorça cere­bral ano­me­nada nucli dor­sal del rafe que, quan no s’acti­ven cor­rec­ta­ment, gene­ren com­por­ta­ments de pas­si­vi­tat i estats depres­sius.

Atesa la pressió política, poli­cial i judi­cial, real­ment no hi ha res a fer? O, dit d’una altra manera, ens hem de con­for­mar amb aquesta inde­fensió apresa que, de manera vol­guda o pot­ser incons­ci­ent, s’està pro­mo­vent? La res­posta és, evi­dent­ment, que sí que hi ha molt camí a fer. Aquests matei­xos estu­dis en neu­ropsi­co­lo­gia del com­por­ta­ment donen una res­posta clau. S’ha vist que no totes les per­so­nes res­po­nem de la mateixa manera davant les situ­a­ci­ons que poden gene­rar inde­fensió apresa. Les que tenen un caràcter més pes­si­mista hi que­den atra­pa­des molt abans. I les opti­mis­tes, si ho fan cons­ci­ent (i d’això se n’encar­rega una altra zona del cer­vell, l’escorça pre­fron­tal), ho poden evi­tar. Cal, per tant, man­te­nir l’opti­misme, però tre­ba­llant de manera vol­guda i cons­ci­ent la moti­vació, l’auto­es­tima i l’esforç, sense renun­ciar a allò que és irre­nun­ci­a­ble. Dit de manera més poètica, per evi­tar la inde­fensió no hem d’accep­tar allò que no podem can­viar; hem de tre­ba­llar incan­sa­ble­ment per can­viar allò que no podem accep­tar.