Alcarràs

Rega­leu-vos el català i tota la banda sonora d’Alcarràs. És un actor més de la pel·lícula que abraça l’espec­ta­dor i el fa cre­uar la pan­ta­lla. Molt se n’ha par­lat, de l’espon­taneïtat, natu­ra­li­tat i cali­desa que trans­met l’obra, i m’atre­veixo a dir que un dels fac­tors que ho pro­pi­cia és pre­ci­sa­ment el català que s’hi parla. Con­fesso, també, que, tot i que la meva llen­gua materna és el català, alguna paraula dels diàlegs se’m va esca­par, però no passa això també a la vida real? La meva àvia Amparo era valen­ci­ana i com la tieta Pepita d’Alcarràs ens expli­cava històries del seu poble, de la feina al tros, dels balls a l’enve­lat... ella que li va tocar néixer a França perquè la seva mare, la iaia Matilde, es va posar de part al bell mig de la verema fran­cesa on havien anat a tre­ba­llar de tem­po­rers. Aquest cap de set­mana el so d’Alcarràs ens ha tras­lla­dat, a tots els de casa, a la nos­tra infan­tessa i hem tor­nat a sen­tir l’orgull de pertànyer a una llen­gua mino­rit­zada i una classe dis­cri­mi­nada. Alcarràs és un pre­sent que vas desem­bo­li­cant i des­co­brint a poc a poc men­tre la banda sonora del català rural et bres­sola. Facin-se aquest regal, vegin Alcarràs i escol­tin-la en català i, si no l’aca­ben d’enten­dre, tor­nin un altre dia d’aquesta set­mana, que el cinema està de festa.