Tribuna
Alemanya al seu laberint
Berlín viu un molt mal despertar d’un somni de pau i bons negocis amb Rússia. La invasió d’Ucraïna ha estat la galleda d’aigua freda que ha empès el canceller Olaf Scholz a parlar d’una Zeitenwende o canvi d’època, a anunciar 100.000 milions d’euros d’inversió en Defensa i la dedicació del 2% del PIB –llindar exigit per l’OTAN i al qual tant s’havia resistit el seu país i especialment el seu partit, el socialdemòcrata SPD.
La caiguda del Mur de Berlín el 1989 possibilità la reunificació d’Alemanya el 1990, i la fi de la guerra freda ens aportà els “dividends de la pau”. Enlloc això ha estat més evident que a Alemanya. S’ha concentrat en l’àmbit econòmic, que per raó de la seva història és on se sent més còmoda. Nogensmenys, ja comença a ser hora que l’exemplar democràcia alemanya del s. XXI s’alliberi dels seus complexos i contribueixi a resoldre la pitjor tragèdia europea des del 1945, de la qual és corresponsable per omissió. La guerra a Ucraïna llastarà Europa durant generacions encara que acabés demà.
Lluny de liderar la Unió Europea, Berlín no ha fet res més que arrossegar els peus en aquesta crisi. D’antuvi, frenà sancions robustes a Moscou que incloguessin la SWIFT, la xarxa internacional de comunicacions amb què els bancs fan transaccions financeres. Més endavant, el canceller Scholz espantà la gent al vincular el proveïment de tancs amb el risc de guerra nuclear. Dies després, però, ens ha sorprès amb un nou gir de guió i diu que sí, que enviarà armes pesants a Ucraïna.
El govern alemany va tard. La seva primera i ridícula oferta de 5.000 cascos ja fou una rectificació. Ni a això s’atrevia, adduint una ferma posició política de no expedir armes a zones en crisi. Amb tanta ziga-zaga, Scholz pren fama de dubitatiu. Les amenaces nuclears russes el paralitzen, o sigui, funcionen. Scholz i un sector influent del seu partit representen la temença de desencadenar una guerra mundial. El prestigiós filòsof Jürgen Habermas i un grup de 28 intel·lectuals i artistes entre els quals hi ha l’escriptor Martin Walser demanen públicament que no es trametin armes pesants a Ucraïna. Per por.
Les autoritats ucraïneses no estan per orgues a l’hora d’expressar la seva exasperació. El president Zelenski humilià el president alemany, el socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier, quan li donà a entendre a l’abril que no era benvingut a Kíiv. Els telenotícies d’arreu del món es feren ressò que Steinmeier sempre s’havia arrenglerat amb la colla en el poder a Moscou i que ha fet carrera sota l’ombra de Gerhard Schröder, l’excanceller caigut en desgràcia. L’ambaixador a Berlín, Andrí Melnik, ha posat en evidència el ministre teutó de Finances, el liberal Christian Lindner, al revelar que li va negar l’ajuda quan Rússia envaí Ucraïna tot dient-li que no calia, perquè cauria en qüestió d’hores i que ho acceptés. Però el país sencer lluita, es defensa i pot guanyar. Ara no li falten suports, a Kíiv, cosa que demostra que la millor manera de persuadir altres perquè t’ajudin és ajudar-te tu mateix.
Tornem a Gerhard Schröder. Impulsà el polèmic gasoducte NordStream sota la mar Bàltica poc abans de perdre les eleccions el 2005. De seguida fitxà per Gazprom, la companyia estatal russa accionista majoritària de NordStream. Quasi 17 anys i diverses invasions després, l’ara multimilionari Schröder continua fent-hi de lobbista. Els Estats Units es plantegen incloure’l a la llista de sancions, i al seu país es pregunten per què encara rep assignacions públiques com a excanceller. Si bé els socialdemòcrates són els campions de la tovor amb Moscou, la conservadora Angela Merkel també n’ha sortit esquitxada. La que fou cancellera apostà sempre pel diàleg amb Rússia, molt més enllà del raonable a mesura que s’apilaven les proves incriminant l’amo del Kremlin. Va ser força ingènua malgrat haver crescut a l’antiga Alemanya de l’Est sota jou soviètic. Arran del tsunami a la central japonesa de Fukushima, en un cop de cap Merkel renuncià a l’energia nuclear, sense tenir en compte que Alemanya augmentava així la seva dependència energètica i, per tant, geoestratègica, d’un dictador imprevisible. La principal potència de la UE cerca la sortida al seu laberint i forjarà una nova política nacional de defensa. Hi estarem amatents.
