Eixarcolem

De vega­des, la vida et porta a llocs insòlits. Sobre­tot si et dei­xes dur per ami­gues majúscu­les amb qui ani­ries a la fi del món. Així em vaig plan­tar, l’endemà de Sant Jordi, a la XVII Fira de les Her­bes de Pera­ta­llada. Per a molts això no deu ser una cosa ben bé insòlita, però jo soc de les que con­fo­nen tan tran­quil·lament la cama­mi­lla amb una mar­ga­rida. A més, feia una pila d’anys que no tre­pit­java aquest encan­ta­dor poble medi­e­val del Baix Empordà, curull de raco­nets i detalls pre­ci­o­sos, com els rètols i els sifons de La Ver­mu­te­ria.

La plaça del Cas­tell estava plena de para­des arte­sa­nes espe­ci­a­lit­za­des en tota mena d’her­bes fres­ques i seques, plan­tes medi­ci­nals, ungüents, sal­ses, pans, licors... La vida i les ami­gues m’hi van dur perquè, dins la fira, hi havia una sor­tida de des­co­berta de plan­tes per l’entorn del poble. S’hi va aple­gar un piló de gent de totes edats i estils. Tots molt entu­si­as­tes a l’hora de mirar, escol­tar, flai­rar i rose­gar les dife­rents her­bes que anàvem tro­bant pel camí. Però per entu­si­asme, el del guia, en Marc Tala­vera, pre­si­dent i coor­di­na­dor del Col·lec­tiu Eixar­co­lant. Quina mera­ve­lla, la gent apas­si­o­nada pel que fa i que abe­lleix aquest món sovint per­vers i gan­gre­nat! Aquesta enti­tat aposta per un model de pro­ducció, dis­tri­bució i con­sum d’ali­ments sos­te­ni­ble, ètic i just a través de la recu­pe­ració i l’apro­fi­ta­ment de la vege­tació del ter­ri­tori. Des del 2016, ela­bora pro­jec­tes arreu de Cata­lu­nya que van de la recerca i la dina­mit­zació a la divul­gació, la for­mació i l’asses­so­ra­ment. Amb aquesta intenció van venir a Pera­ta­llada a diri­gir una sor­tida etno­botànica memo­ra­ble, on vaig des­co­brir la rave­nissa blanca, les pro­pi­e­tats medi­ci­nals del saüc i de la ver­do­laga i que la lla­vor de la rose­lla és molt bona per a les ama­ni­des, però millor no con­fon­dre-la amb la del cas­call. Dubto de la meva capa­ci­tat per rete­nir-ho tot. Però he atre­so­rat per sem­pre més aquest bonic mot d’eixar­co­lar, amb un sig­ni­fi­cat que m’és un lema vital: arren­car les males her­bes dels camps sem­brats. També vol dir tro­bar el con­text en què una mala herba esdevé útil. Com ho fa sem­pre l’edi­to­rial Males Her­bes. Ara cele­bra el desè ani­ver­sari amb la publi­cació del lli­bre Les males her­bes, de l’escrip­tor i pia­nista Jordi Masó, a qui Ponç Puig­de­vall des­criu com “un con­tista impres­cin­di­ble”.