Peatge. Símbol nacional

No tinc cap dubte que tu ets, de totes les fites del pai­satge, la més visi­tada. No he vist gaire turista fent-te fotos, però ja arri­barà, quan els tour ope­ra­tors se n’ado­nin del teu sim­bo­lisme i la teva càrrega cul­tu­ral. El mes­tre Joan Triadú va dir fa temps que la cul­tura cata­lana era una cul­tura de peatge. Ara seria hora d’enten­dre que la cosa és del tot lite­ral. Dei­xem-nos estar de mun­ta­nyes rega­la­des, de pins vene­rats o de for­mes gau­di­ni­a­nes. Res, ni tor­res de guaita ni masies cèlebres. Tu, peatge/toll/peaje, ets el més abo­ri­gen i alhora el més uni­ver­sal dels edi­fi­cis nos­trats.

De vega­des et tro­bem per­dut i soli­tari, en algun paratge bucòlic. Més sovint t’exhi­bei­xes en àmplies bar­re­res, tal­ment una bate­ria de canons, anun­ci­ant l’ingrés en ter­res de parla cata­lana. Tu, esti­mat peatge, ets dels pocs que creus en els Països Cata­lans, perquè et tro­bem de Sal­ses a Guar­da­mar, i només quan pas­sem els Mone­gres des­a­pa­rei­xes de l’horitzó. Lla­vors t’enyo­rem de debò. Tro­bem a fal­tar el teu capçal romboïdal, la teva gro­gor miro­ni­ana ama­nida de punts verds o ver­mells... O els aplecs que ani­mes al teu vol­tant. Riu-te’n del fut­bol, perquè no hi ha tro­ba­des mul­ti­tu­dinàries com­pa­ra­bles a les teves, en aque­lles càlides tar­des d’agost, on la pressa ha mort, on la con­versa i l’expressió lla­tina tor­nen a reco­brar les seves for­mes més expres­si­ves. Jo pro­poso que fem un tri­an­gle groc a la senyera i t’hi cla­vem, allà. T’ho merei­xes, peatge.