Espies com nosaltres

No sé per què, probablement per influència literària i cinematogràfica, tendim a imaginar-nos els espies superdotats i heroics, però la crua realitat ens recorda que solen ser personatges més aviat grisos, en el cas de la directora del CNI, Paz Esteban, de forma literal, perquè hem vist desfilar una dona de pell malaltissa i ulls enfonsats. L’escriptor Graham Green ha dedicat la seva obra a demostrar-nos que els qui miren pel forat del pany són com nosaltres, més a prop de l’avorriment funcionarial que no pas de l’èpica jamesbondiana. Passa a totes les professions: quan vam desembarcar en l’ofici periodístic vam descobrir que en Lou Grant no existia, ni el fotògraf Animal, ni l’intrèpid reporter Rossi, per moltes analogies benintencionades que volguéssim buscar entre els companys de carn i ossos. Passa també amb això de la cuina creativa: de cares enfora els xefs mediàtics exhibeixen glamur i bon ambient, però una cuina sempre és una cuina, flaire d’oli recremat i fogons que després d’una jornada intensa encara toca refregar. Ara el fregall s’ha de passar a la cuina dels serveis secrets espanyols i no fem res més que confirmar-ho: quan la tropa es fa visible està més a prop d’Espies com nosaltres –la xarlotada protagonitzada per Chevy Chase– que no pas de Des de Rússia amb amor. Aquesta també és la qüestió: aclarir fins a quin punt, a més del CNI, hi han potinejat els russos o els marroquins. Fa quinze dies en un article aquí mateix un servidor ja plantejava aquesta possibilitat, tot i que no va ser precisament ben rebuda pels comentaris d’alguns amables lectors. En qualsevol cas, peti com peti, el que tampoc podem comprar és que l’aval d’un jutge sigui suficient per vulnerar drets civils. La llista d’excessos, errors, injustícies i arbitrarietats és prou llarga per desconfiar-ne. Ara hem vist el cul als espies, però a la judicatura també li hauríem de passar un bon fregall. Tant que presumeixen de transparència, si és que el polèmic aval judicial de debò existeix, que ho desclassifiquin.