Maldat

Hem vingut al món a fer dues coses: festejar i cuidar, deia el lingüista i expert en comunicació Sebastià Serrano. El festeig (ell parla de la nostra necessitat de perpetuar-nos, i del desig com a motor del món) és per a mi, juntament amb l’embaràs, els millors temps que he viscut. Oh, el festeig! Aquells dies de no tocar de peus a terra, de descobrir l’altre, de fer certes les incerteses, d’anar coneixent-lo de mica en mica, de provar si els cossos s’avenen, si els gustos coincideixen, de començar a construir records conjunts! Oh, els cors que bateguen de pressa, les enrampades, els secrets, les carícies! Res no pesa, portes ales i passes pel món sense saber gaire on ets i sense ser-hi del tot. Dejad que cante el muchacho, ese que se ha enamorado, deia en Serrat. Sí, festejar és una meravella. Cuidar, en canvi, és un verb molt líquid: passem en un sospir de ser-ne el complement directe a ser-ne el subjecte. Ens movem sense treva de ser cuidats –alimentats, sostinguts, bressolats– a cuidar nosaltres: primer els fills, després els pares.

En Sebastià Serrano també deia que allò que valorem més en els altres –i també en la nostra parella– és l’amabilitat. Més que la paciència, la simpatia, la bellesa, els diners, la intel·ligència... Jo també ho crec: doneu-me persones amables i canviarem el món! De fet, tornant al festeig, si els dos membres de la parella són amables, passar d’aquest estadi de somni a la vida en comú, de l’enamorament a l’amor, no ha de ser gens traumàtic.

Just a l’altra banda de l’amabilitat hi ha l’assetjament. Una persona amable no assetjarà mai ningú, al contrari: l’assetjador és impulsiu i no té empatia ni delicadesa. Quan aquest assetjador, que converteix la vida d’un altre en un infern, és un nen de sis, vuit, catorze anys, no ho entenem. Són petits grans monstres incapaços de gestionar bé les seves emocions, amb un concepte molt baix d’ells mateix, molt insegurs encara que es facin els milhomes. Què és el que mou un noi o una noia a abusar d’un company –un igual que ell–, a burlar-se’n, menystenir-lo, deixar-lo de banda, insultar-lo, fer-li xantatge, posar-li motius ofensius o humiliar-lo? Què fa que pugui empentar-lo, agredir-lo, pegar-li, colpejar-lo? Fa pocs dies es commemorava el Dia Internacional Contra l’Assetjament Escolar, i tornaven a sortir a la premsa i a les xarxes articles d’especialistes i experiències colpidores. La xacra no s’acaba, és una cadena difícil de trencar: en el cas del ciberassetjament, quasi el 70% dels assetjadors han estat alhora assetjats.

Arribats aquí, em semblen importants dues coses. La primera: l’escola ha d’estar vigilant sempre, superatenta a qualsevol senyal, per lleu que sigui, i ha d’actuar de pressa només que sospiti que hi pot haver al centre un cas d’assetjament. Normalment és així, però també hi ha casos flagrants de negligència, en què la víctima ha quedat desatesa. La segona: l’assetjador pot ser també el nostre fill. Sí, ja sé que és difícil de creure que la meva nena –tan dolça i bufona– sigui capaç de fer la vida impossible a un company de classe. Però no s’hi val a no creure-s’ho o a treure-hi importància. Pot ser que no sigui directament l’assetjadora, però que sigui observadora de l’assetjament i que amb la seva actitud passiva hi doni suport. S’ha de detectar aviat, abans que aquests comportaments es normalitzin. Un jove insatisfet, que no creu de res i en res i que no comprèn el sofriment dels altres té tots els números per ser un abusador.

Mentrestant, les guerres continuen. L’abús és a l’ordre del dia. L’amabilitat no hi té lloc. El festeig sí, i a sota les bombes també hi ha grans històries d’amor desesperat. Tinc el meu primer alumne ucraïnès a classe, un noi molt jove, respectuós i tímid, que fa tres setmanes que és a Girona i que seu al costat d’un noi de Gàmbia que fa dos mesos que ha arribat. Podrien ser els meus nets. Els ensenyo a dir qui són i d’on són, on viuen, a dir adeu i hola... Em mostro molt amable, faig una mica de comèdia, i riuen: aquesta és la meva manera de cuidar-los.