Farnarier

Ara que tant es parla d’Alcarràs com a testimoni d’unes formes de vida al món rural en procés d’extinció, és just i precís tenir present que fa anys que hi fa atenció un fotògraf i cineasta marsellès establert a Banyoles de fa temps. Christophe Farnarier va seguir un pastor, Joan Piella Pipa, en la seva última transhumància amb el ramat d’ovelles per l’Alta Garrotxa i el Ripollès: El somni (2008), una mena de western crepuscular sense cavalls i pistoles. Quan va filmar-ho, la seva companya de vida, Àngels Tresserres, li va comentar que un dia hauria de mantenir la càmera a la casa de pagès que el pastor abandonava temporalment per registrar-hi la feina de les dones que s’hi quedaven.

Amb la seva mirada observacional discreta, però a la vegada empàtica i no pas distant, Fanarier va filmar passat un temps una dona de pagès feinejant, però en un altra casa, a la serra Cavallera: La primavera (2013), pràcticament un poema dedicat a les mans sempre actives i curoses de Carme Fajula. Han passat uns anys més fins que ha tornat a la casa de pagès de Sant Esteve de Guialbes, de la qual abans partia el transhumant Joan Pipa, per fer atenció a les dones de la casa: l’esposa (Mercè Colomer, que no pot perdre mai el temps) i la filla, Teresa, del pastor, que ara guarda el seu ramat en una granja. El resultat és L’eternitat, emesa recentment al Canal 33: un nou cant a la feina incansable de les dones de pagès, un nou i valuós testimoni d’unes formes de vida que potser s’acaben, però que, mentre perseveren, semblen suspeses en el temps, eternes, i així conservades per sempre més en les imatges de Chistophe Farnarier. Agraïm-ho.