L’equilibri en les flors

La dosi fa al verí. Una frase que he après fa poc, de Para­cels, que em ser­veix per resu­mir la sen­sació que em deixa Temps de Flors. Una ciu­tat plena de flors és bonica, una ciu­tat satu­rada de turis­tes visi­tant aques­tes flors, con­ti­nua sent bonica; però, si no és pot viure en la mesura cor­recta, pot arri­bar a ser into­xi­cant.

La con­cen­tració de per­so­nes per metre qua­drat aquests caps de set­mana i alguns dies labo­ra­bles ha por­tat molts ciu­ta­dans del Barri Vell a evi­tar les hores punta, a mar­xar, o a tan­car-se a casa espe­rant que arribés el ves­pre. Les aglo­me­ra­ci­ons s’han produït sobre­tot al nucli antic i davant dels grans mun­tat­ges, on cada vegada hi ha més esce­no­gra­fia i menys flors. Un pont con­ver­tit en un metro satu­rat de pas­sat­gers, un pont petit saque­jat pels roba­dors de flors, i un altre sense pol·len de por­ex­pan des del pri­mer dia hau­rien de fer pen­sar si estem admi­nis­trant la pro­porció ade­quada. En paral·lel, són pocs els resi­dents que s’enco­ma­nen de l’ambi­ent i, espontània­ment, pen­gen plan­tes per embe­llir bal­cons o fines­tres.

Diu­menge, just després de tan­car les por­tes, en vam conèixer l’“impacte econòmic” de 10 mili­ons, diuen. I el nom­bre de visi­tants, que ha vore­jat els 350.000. Els giro­nins no podem fer res més que ale­grar-nos-en, només fal­ta­ria. Perquè el comerç i la res­tau­ració han patit molt, i és bo que es recu­pe­rin, no només econòmica­ment, sinó també anímica­ment. Ens en con­gra­tu­lem i fins i tot hi hem con­tribuït anant a sopar o a fer una cer­vesa a la plaça Inde­pendència. Això sí, quan l’últim TAV s’havia empor­tat els foras­ters.

Cal­dria ins­pi­rar-nos en les tendències en medi­cina per­so­na­lit­zada, i és que la dosi tole­ra­ble de cada indi­vidu és per­so­nal i depèn del con­text. El veí que viu al cor de Temps de Flors vol gau­dir-ne amb tran­quil·litat i amb poc públic. Quina sort que tenen als bar­ris! Men­tre que qui porta un res­tau­rant o una botiga té tot el dret a espe­rar el màxim nom­bre de con­su­mi­dors. Qui ho deci­deixi, i qui ho orga­nitzi, ha de ser cons­ci­ent que el balanç entre l’entu­si­asme per les flors i la inco­mo­di­tat per l’allau de visi­tants pot ves­sar i pro­vo­car des­a­fecció. Si la cosa va a més, sem­pre podrem fer com a Venècia aquest estiu. Durant una set­mana de maig podríem crear una app on sol·lici­tar cita prèvia per visi­tar la ciu­tat, a un preu d’entre 3 i 8 euros. Així podríem equi­li­brar la dosi i no into­xi­car-nos.