Les joies de can Geli

Sovint ens refe­rim a un lli­bre deli­cat, escrit amb estil i cri­teri, nor­mal­ment ocult enmig de les grans nove­tats, com una joia. Ho diem, entre d’altres coses, perquè ens enllu­erna amb una llum pròpia, enmig de tanta gasòfia, i perquè està encas­tat com una perla en un fer­mall. És a dir, una peça d’orfe­bre­ria. Una joia. Ara, a Girona, vivim una situ­ació pecu­liar. La més que cen­tenària lli­bre­ria Geli, del car­rer Argen­te­ria número 18, dei­xarà de ser-ho i pas­sarà a ser un local de la veïna joie­ria Quera, també cen­tenària. Dubto que, de les joies que hi venen, en diem que sem­blen un lli­bre, perquè és una com­pa­ració que a l’inrevés no fun­ci­ona. Ens emmi­ra­llem en la pre­cisió del joier perquè sem­pre ens han fas­ci­nat aques­tes cre­a­ci­ons inútils, orna­men­tals, però alhora tan deci­si­ves per enten­dre com els homes i les dones han fet front, al llarg dels segles, a la decre­pi­tud i la fos­cor. Con­ti­nuo sense enten­dre com, en temps de cri­sis, un negoci de joie­ria flo­reix i, en canvi, una lli­bre­ria es mar­ceix. Deu ser que lle­gir encara és més inútil que dur un pen­joll o unes arra­ca­des. Però bé, coses de la soci­o­lo­gia ambi­en­tal. El cert és que la Geli, que és un monu­ment, cent qua­ranta-tres anys després tanca les por­tes. Pot­ser reviurà en un altre lloc (espe­rem-ho), però per als que hi tenim records des de la infan­tesa ja no serà el mateix. Hem vis­cut impreg­nats d’aquell per­fum per­sis­tent del paper, de la immen­si­tat d’aquells mobles, de l’api­lo­na­ment de volums, de la immensa capa­ci­tat de Pere Rodeja Pon­satí a l’hora de rete­nir un títol, de saber on s’ama­gava, de tro­bar-te’l en pocs minuts en el maremàgnum d’un espai que tant es con­ver­tia en una secció dele­gada del Bis­bat com en un fòrum de lliu­re­pen­sa­dors. Hi hem tro­bat tan­tes joies, hi hem abo­cat tanta memòria íntima, a can Geli, que cos­tarà pas­sar per davant de la font dels pei­xos sense cop­sar de nou, diluïda, pot­ser, la per­sistència d’aquell esclat joiós.