Teatre necessari

Quan una platea està buida, l’espectacle és més difícil que funcioni. De la importància del públic i de la fredor de les platees buides en parlava el coreògraf català Quim Bigas en el projecte Rumiar, nascut la primavera de l’any 2020 a causa de la pandèmia. Rumiar es va plantejar com un espectacle en quatre capítols en quatre teatres diferents, i que en el cas del Teatre de Lloret situava sis espectadors molt separats entre ells en una platea de 400 localitats amb l’objectiu de denunciar els aforaments permesos en aquell moment i destacava la importància del públic. Dos anys després, el maig del 2022, quan sembla que comencem a deixar enrere la pandèmia, ara, apareix el debat sobre l’assistència de públic als teatres.

Vaig tenir coneixement del debat arran dels tuits de l’actriu, dramaturga i directora teatral gironina Carla Rovira. Després he seguit el debat a xarxes on els periodistes culturals Laura Serra, Manuel Pérez i Oriol Puig Taulé han dit que ens cal autocrítica, que cal seduir el públic, engrescar-lo, fer atractives les programacions. On l’actor Ferran Vilajosana ha suggerit que tractem el públic amb la mateixa generositat amb què el públic tracta els artistes. I el dramaturg Joan Yago ha plantejat que l’encariment de la vida possiblement és una explicació de la davallada de públic.

Estic d’acord amb tots ells, però també en el fet que el tema és complex i no és fàcil abordar-lo només des d’una perspectiva. El context econòmic dels ciutadans postpandèmia és una explicació. Però no l’única. Estic d’acord també que cal cuidar el públic i ampliar-lo, saber-lo seduir i implicar-lo. Ser inclusius. Però això no és suficient.

Seguir incrementant el pressupost de cultura és un inici; fa molts anys que la cultura d’aquest país gestiona un pressupost paupèrrim, i això es paga. Però ens cal molt més que pressupost. Ens cal traçar una política cultural consensuada, canalitzar millor el talent, que hi és, i obrir més circuits. I des dels teatres públics acompanyar les companyies perquè no es trobin en la soledat de gestionar el públic com s’ha trobat la Carla Rovira. Aquesta és una de les funcions del teatre públic, i cal fer-la sistèmica. I segur que també li cal autocrítica, atreviment en les programacions com deia Laura Serra i acompanyar el talent jove. Som-hi?