Villarejo

El #FAQSTV3, amb la Cristina Puig i l’equip del programa, van portar la bèstia de les cloaques allà, al fascinant escenari que, aquest dissabte, estava fotografiat amb un pla ample que disminuïa els laterals quasi unint-los en un fons tancat. En angle agut. És a dir, al fons hi havia la cova. I va ser en aquell fons de pantalla on va aparèixer ell, en Villarejo, amb la gorra de visera. Si us plau! El teníem a davant! No era un fantasma! No duia careta i tenia els ulls blaus. De veritat que era ell? Aquell home buscat i rebuscat.. Sempre amb una cartera cap al rostre inclinat. L’home que, feia tot just mitja setmana, sentíem en una conversa per telèfon oferint ajuts a bona part de la sagrada família pepera del govern de Rajoy... la De Cospedal, l’Esperanza Aguirre.

Ara torna a explicar les aliances estretes entre tots els poders de l’Estat. Es pot creure? Segueixo preguntant. Faig l’interrogant retòric perquè mai, mai, ens hauríem pensat que tot allò que ja sospitàvem, quasi sabíem, de les cloaques de l’Estat seria confirmat per l’home capità de les cloaques. I ens en diu una altra. Espaterrant. Parla de l’agost del 2017, quan la camioneta entrà a la Rambla. Es Satty era col·laborador del CNI. A veure, fa temps que es diu. Però... Fa molt i molt de temps que mirem pelis d’espies, que ens agraden. Puc dir que potser són les d’intriga que prefereixo... Aquell guapíssim espia rus, que ningú no sap que és espia, que es filtra pel mig dels anglesos, enamora una noieta i... I aquell altre que es troba amb una espia anglesa sense poder assegurar encara que és espia... i es veuen al capdamunt d’una mena de golfes de fusta atrotinada, no pas com les fantàstiques golfes de la casa de Waterloo. I la millor: El espía que venía del frío. Ai, perdoneu-me; en realitat hauria de ser L’espia que sorgia del fred.

Hipnotitzats, no vam poder deixar el programa fins a quarts de dues de la matinada, per a reservar-nos el goig, quasi plaer, d’acabar-lo de degustar l’endemà, diumenge. Amb la Rahola i el cantant. És tant l’èxit de la Televisió Catalana que avui, a Al Rojo Vivo, l’Antonio ha passat una altra conspiranoia. Que va de russos! Alerta! Els dies de l’1-0 al 27-0 del 2017, quan cercàvem ajut per les seus del món, un senyor de Rússia va venir a Catalunya. Així ho explica un informador d’El Periódico a l’emissora de La Sexta. Assegura que el president Puigdemont va entrar en contacte amb el govern rus, des de Catalunya. Però... quina mala sort! Ara, la premsa es veu que ha entrevistat aquest delegat i, mirem què diu: sap que va venir a Catalunya, però no recorda on, i menys encara qui el va rebre... Quan li volen ensenyar la foto del president Puigdemont, fa el gest de rebuig amb la mà oberta i diu, no, no, si us plau. És que pocs dies després vaig passar la covid i no recordo res més.

El drama, i ara va de bo, és que no podem dir adeusiau a un Estat Monster que té una cara presumida i creguda com el presidente Pedro Sánchez, que diu i diu i parla com si fos civilitzat, com si fos lliure, com si no depengués de la ministra Robles, com si no fos “perseguit” per les cloaques més someres de l’Estat, les del CNI, i, sembla que ignori això, aquest senyor presumit. Ignori el rol d’alguns juristes del Reino, el de la FAES, el rol de tot aquell deep-state de l’Íbex i tutti quanti.

No en vam tenir pas prou amb el FAQS. De fet, aquell espectacle ens va despertar les ganes de veure’n més. Aquest dematí de dilluns, que els diumenges no existeixen, doncs, aquest dilluns ben de matí ja teníem una ràdio a cada orella. La nostra, Catalunya Ràdio, i RAC 1, la d’en Basté. Jo m’he quedat amb en Basté. Hi havia la crème de la crème... i han parlat del cas Rossell. El prudent advocat Pau Molins, que duia el cas del president de la icona catalana del futbol, s’ha exaltat de debò parlant de les trampes del procés jurídic. I ha esmentat Lamela. Tots han acordat que és dolenta. Com si no haguessin entès que, dins aquest món del clavegueram no hi ha ni dolents ni bons... que ho va dir ell... el capo.

A punt de plegar, han fet un salt cap a Andorra. El cas de la banca andorrana i les enormes trampes que l’envolten. I encara n’han dit una altra: existeix una cova... ensota, cap allà on es forma el granit. S’hi amaga un grupet amb quietud. Silenciosament. S’anomena Forja. És la que mana.