‘Match point’

Fa una llarga temporada que tinc la impressió que quan al nostre país hi ha una situació de match point la pilota sempre cau a la mateixa banda:  l’espanyola. No hi fa res que sigui un match point econòmic o polític, o judicial, els resultats sempre són els mateixos i em recorda aquella brama de les boles calentes dels sortejos de la Champions que sempre acaben afavorint els interessos del Real Madrid tot i l’aparença d’una exquisida neutralitat. I és que cada vegada hi ha més evidències que a Espanya el tripijoc de les boles calentes ha esdevingut un sistema més de neutralització de les aspiracions polítiques dels catalans.

Ciments Molins va ser una de les empreses que l’octubre del  2017 van traslladar la seu social, de Sant Vicenç dels Horts a Madrid, per interessos polítics, i un grup d’accionistes va impugnar aquesta decisió adduint que era un trasllat fictici. El titular del jutjat número 3 de Madrid, Jorge Montull Urquijo, acaba de denegar la demanda i diu que exerceixen les seves funcions des del domicili social de Madrid. Una vegada més, la bola de match point ha caigut a la banda espanyolista.

Divendres passat,  en el programa de TV3 FAQS, la Cristina Puig va entrevistar José Manuel Villarejo, un policia retirat, espia i un dels principals autors de tota l’Operació Catalunya, a més d’altres afers obscurs, tots ells d’autoria de la policia patriòtica i circulant per les clavegueres de l’Estat. Més de dues hores de relat, que va ser un llarg i extens circuit per les clavegueres d’aquesta democràcia modèlica de la monarquia borbònica. De fet, i això hauria de fer pensar a més d’un dels espanyolistes orgullosos. Poca gent es va sorprendre de sentir el que deia el policia i espia perquè, amb més o menys profunditat, ja ens havia arribat aquest baf irrespirable d’aquest submon podrit però molt eficient per a ells en defensa dels seus ideals i els interessos de país. En el decurs d’aquestes dues hores va quedar clar que, com deia la princesa del poble i col·laboradora de Sálvame, Belén Esteban, que “per la meva filla mato”, ells, defensors de l’Espanya del 78, “per Espanya fan el que sigui”, de tal manera que després que Villarejo admetés un seguit d’accions “xungues”, segons el seu vocabulari, per Espanya hi tornaria.  És una simplificació molt actualitzada del “Todo por la patria” que encara perdura de manera explícita o implícita en tots els òrgans de poder real espanyol. És la llei al servei del poder, i està tan interioritzat en els alts servidors de l’Estat, que no tenen cap remordiment democràtic. “Quan vàrem fer perdre a l’Artur Mas dotze escons amb la campanya falsa dels seus comptes a Suïssa en plena campanya electoral, em va trucar Mariano Rajoy, que era el president del govern, i em va felicitar”, deia Villarejo. Així és aquesta Espanya modèlica.

I és amb aquesta pestilència que els catalans hem de fer país, crear empreses i mostrar-nos ambiciosos per sobreviure i reeixir. L’Estat no canviarà, ans al contrari, cada dia hi ha evidències que en tots els poders s’està infiltrant el concepte de l’espanyolisme més radical i excloent que necessita tenir enemics per cohesionar-se; i quin enemic hi ha millor que els catalans? Només cal que mirem qualsevol titular de diari o tertúlia de qualsevol televisió, fins i tot algunes d’aquí, per observar com es van repetint els minuts d’odi que explicava magistralment George Orwell a 1984.

I la pregunta que ens hauríem de fer en aquests moments és fins quan aguantarem, els catalans, aquesta impunitat espanyola que està disposada a sacrificar els nostres interessos, les nostres persones i fins i tot els nostres patrimonis? Fa por saber que en aquest país dues persones innocents poden estar-se dos anys en presó provisional, sense cap judici, com van ser víctimes Sandro Rosell i el seu amic, per un muntatge “patriòtic” i que cap poder o contrapoder espanyol alcés la veu. Més aviat al contrari, reben premis. No em vull imaginar el que pot passar si aquesta tensió interna acumulada, quan vinguin els moments més greus de la crisi econòmica, es descontrola i afloren  tots els greuges llargament reprimits. Deu ser preveient això que s’ha aprovat aquesta llei de seguretat ciutadana tan restrictiva? Recordin que, per a nosaltres, la pilota del match point, fins ara, sempre cau al mateix cantó, però no sempre ha d’ésser així.