Palomeras i Salichs
Dialogar, un terme que, quan el fan servir els crítics d’art, jo ja engego a córrer. Un clixé mental que em suggereix mandra expressiva i ganes de tancar l’article. Si acabo fent-lo servir en aquesta columna, estimat lector, bufeteja’m... En ple debat sobre la Barcelona que ens espera després de les eleccions municipals, un artista ripollès i un altre de barceloní exposen a la sala Subex del carrer Mallorca, 253. Paret per paret, dialo... (paf, me l’he guanyada!). Gerard Palomeras, oriünd de Ripoll, ens presenta la ciutat; Joan M. Salichs, barceloní, ens mostra natures mortes. Salichs pinta una vegetació de color encelat, màgica, esclatada per la llum i reverberant en múltiples direccions. Pura intuïció. Natura morta? No m’ho sembla pas. Gerard Palomeras ens porta a una ciutat —natura viva?—contemplada panoràmicament, hiperrealista, amb tocs impressionistes i en què el color, si t’hi acostes, es manifesta per segments i juga gairebé com un trencaclosques. Una ciutat neta, atramuntanada, purificada de pecats i en què cada edifici es fa solidari fins a convertir el tot en un rusc urbà on l’únic que s’ha d’ocultar, per imperfecte, és la ciutadania. Pura observació i una tenacitat en el traç que deu ser extenuant. Admirable. Tanmateix, com que no soc ni artista, ni crític d’art (el terme dialogar em rebenta, ja ha quedat dit) miro d’agafar-me a l’opinió d’algú que sigui les dues coses.
Maria Elena Morató és una excel·lent pintora d’art urbà que ha heretat l’exquisidesa del seu pare, el reconegut artista JM Morató-Aragonès, de qui l’any que ve se celebrarà el centenari del seu naixement. La Maria Elena ha contemplat atentament l’obra de Palomeras i creu que, sense negar els detalls impressionistes, acabarà decantant-se cap a un plantejament més clàssic del quadre o cap a un minimalisme constructivista que voldrà alliberar-se del realisme tossut”. Tot seguit em parla de l’únic nocturn que hi ha exposat. El veu com l’excepció, i no pas pel canvi d’hora: “Per mi, aquesta peça negra és la clau de volta on s’allibera tant de la realitat formal com del cromatisme lligat a aquesta realitat.” Bé, pobre de mi, què hi podria dir? Potser només això: que Salichs i Palomeras dialo... (Ramon, Ramon...!) van cadascú a la seva però entenent-se la mar de bé. Ara et toca a tu, lector, ves-hi i ja ens diràs què.
