L’estrangera

Enve­llir a la mateixa ciu­tat on has cres­cut és anar-s’hi fent estran­gera. A poc a poc van des­a­pa­rei­xent aquells refe­rents que t’hi arre­la­ven. Un exem­ple més d’aquest feno­men l’hem vist els últims dies amb el rebom­bori creat per la venda del local de la cen­tenària Lli­bre­ria Geli a l’esta­bli­ment veí, la Joie­ria Quera. A pri­ori, en aquest cas, la lli­bre­ria no tanca defi­ni­ti­va­ment, atès que pre­te­nen només fer-ho tem­po­ral­ment fins que tro­bin un local al mateix Barri Vell. Val a dir que supo­sarà un gran repte loca­lit­zar un lloc que no perdi l’encant que tenia entrar en un lloc com l’actual, ple de pres­tat­ge­ries fins al sos­tre de fusta robusta i crui­xent arre­bos­sa­des de lli­bres, que em recor­dava les fas­ci­nants lli­bre­ries que s’aglu­ti­nen en el cone­gut car­rer lon­di­nenc Cha­ring Cross Road.

La Geli no és l’única que ens deixa; amb el temps han anat caient comerços tan reco­ne­guts com ara la Fer­re­te­ria Puig, la Lli­bre­ria Dal­mau, Dis­cos Coll i un llarg etc. Afor­tu­na­da­ment, encara con­ti­nuen alguns refe­rents que resis­tei­xen com ara Can Puja­das o Can Pijaume. Tots ells, però, són comerços que roma­nen com a records de la infància i que cada cop res­ten més diluïts en una època que no tor­narà. Les boti­gues són això, el tes­ti­moni més fidel i precís del temps vis­cut a les ciu­tats. Quan era petita tot era pau­sat, els can­vis tar­da­ven a suc­ceir-se en el temps, la qual cosa per­me­tia cons­truir refe­rents ferms a còpia de veure aquells comerços anys i anys. D’aque­lla època recordo com bullien les boti­gues de lla­nes de tots colors i teles diver­ses que mare i àvies com­pra­ven per a fer els nos­tres jer­seis de llana i ves­tits, era la res­posta al seu oci i neces­si­tats.

Per con­tra, ara tot és frenètic i ver­ti­ginós, com el món tec­nològic, total­ment imper­so­nal i can­vi­ant. En breus períodes pas­sen dife­rents nego­cis pel mateix local sense temps a fixar-nos què s’hi fa. Ema­nen les franquícies que uni­for­men les ciu­tats, i només pels edi­fi­cis històrics un pot saber on és. A Girona també vivim el fer­vor del món de la bici­cleta, que ens denota com l’oci i les boti­gues ara giren a l’entorn de l’esport. Fer mitja o cosir patrons de ves­tits ha pas­sat a una altra era. Per a les gene­ra­ci­ons actu­als, acos­tu­ma­des a viure en les app i el meta­vers, segur que la vida con­ti­nua i, a diferència del que canta Ser­rat: “Todo pasa...” i res queda.