... i Espanya és la millor

Em sembla apassionant, en ple segle XXI, que hi hagi un país que estigui buscant una lletra per al seu himne. Una mostra més del pintoresquisme que caracteritza el nacionalisme espanyol des de finals del XIX, sempre sense definir-se del tot, sempre sense guanyar del tot.
El que ja no sé és com es pot escriure la lletra d’un himne en plena era imperial de la correcció política. La majoria dels textos que exalcen les nacions des de fa segles no passarien pel sedàs de gruix microscòpic amb què treballa actualment la política occidental. Per descomptat, a hores d’ara Els segadors ja haurien ofès “aquesta gent” indefinida a qui s’amenaça fins que tremolen. Uns que jo sé s’haurien enfadat i dirien, amb raó, que no queda com de ciutadans del món.

Per sort, almenys en això tenim la feina feta. A Madrid, en canvi, hi ha inquietud. I gent que ja treballa en una lletra per a la Marcha real. Difícil, per cert, perquè, en aquest cas, a les complicacions polítiques s’hi sumaran les poètiques. Perquè, per exemple, què rima amb España? Extraña? No queda bé. Montaña? Quina d’elles?, el Teide?, el Mulhacén? Buf. Descartem alimaña i patraña per despectives i legaña perquè no ve al cas. Entraña? Són capaços.

És més fàcil fer rimar 'Constitución', que també agrada molt. Però, paraules malsonants a banda, tampoc no hi ha èpica en administración, calificación o vinculación (aquesta última, amb alguna possibilitat). Tot i que sempre queda corazón, per poc generós que se sigui amb la rima. Afegir-hi –com vol el PP– una menció a la monarquia és complicar-li la vida al lletrista, que haurà de limitar la seva creativitat a fer concordar rey amb ley, descartats els mots jersey i buey, poc apropiats per a l’exaltació patriòtica.
Les comunidades autónomas no podran sortir; amb gastrónomas i agrónomas no hi ha res a fer. Es veia a venir.