Panorama mundial trist

He pensat bastant en quin era l’adjectiu més adequat per definir la situació política i econòmica del món actual i m’ha semblat que trist era l’adequat. El moment no és bo, ni dolent, ni mediocre, sinó trist. Pot fer un tomb per dues raons: l’existència d’uns líders de primera divisió o per una guerra mundial o semi-mundial. L’experiència de la Segona Guerra Mundial va demostrar que, un cop acabada, els països estaven disposats a fer passes endavant per evitar repeticions del que havien viscut. Les guerres provoquen l’aparició del sentit d’unitat i la necessitat de millorar la tecnologia en quatre dies, cosa que en temps de pau no s’aconseguiria; una mostra són alguns dels avenços assolits en temps de la Segona Guerra Mundial: el radar, el niló –que es va utilitzar per a la fabricació de paracaigudes–, la creació de l’ONU i altres institucions internacionals, que durant uns anys van complir la seva missió però que ara mostren les seves febleses.

Els programes econòmics dels partits polítics en els països democràtics s’han apropat molt. Els partits són de dretes o d’esquerres segons com apliquen els impostos dels ciutadans a les despeses de la comunitat. Les baralles es donen sobretot en els aspectes polítics, no en els econòmics.

Els líders –els millors entre nosaltres– són indispensables. Són aquells que tenen capacitat per convèncer i unir diversos partits al voltant de problemes fonamentals. Per exemple, al voltant de la llengua i la seva aplicació. Deixant a part la Generalitat, que sempre serà el meu govern, no existeixen líders en el govern espanyol ni en l’europeu, ni en l’americà, sinó més aviat gent trista. A Europa, la senyora Merkel era una líder, però no ho són els caps de França, el Regne Unit, Itàlia i la resta. Hi ha interrogants en alguns casos, però un líder no pot sortir ni d’Andorra, ni de San Marino, ni de Malta. Un dels canvis que s’haurien de fer és el del Consell de Seguretat de l’ONU, que exigeix la unanimitat dels 28 estats que el formen. Ho ha demanat la senyora Von der Leyen, que sembla una bona líder, però no sé si la deixaran fer.

L’ONU és una institució clarament política. És per això que valdria la pena crear institucions que busquessin la unitat en els temes econòmics bàsics, com són els fiscals i laborals, com fa la UE, però sense èxit. La Unió Europea s’ha mostrat incapaç de fer-ho, tot i que té més facilitats que no pas els estats de fora de la comunitat europea que també estan vinculats pel comerç.

Fa uns anys que parlem de globalització, però els problemes sorgits amb el gas i el petroli rus, arran de la guerra d’Ucraïna, han demostrat que la globalització pot fer-se i desfer-se. És aquest caràcter el que qualifico de trist.

El segle XX es va distingir per la industrialització, un pas endavant de gran importància. El segle XXI té el sistema digital com a novetat absoluta, però no sé si el seu desenvolupament es farà al servei de tots o a base de hackers que es dedicaran a l’espionatge i a fer la guitza entre els diferents països.

El general Putin ha amenaçat amb una tercera guerra mundial. És una guerra que em preocupa molt poc, perquè tots acabaríem davant de sant Pere com a conseqüència de les bombes nuclears. En tot cas una guerra amb material atòmic no aportaria res de nou, fora de milions de morts.

Confiem a trobar líders amb vocació política i amb capacitat d’unir els pobles i no pas d’enfrontar-los.