Andalusia

El sondeig del maig del CIS torna a marcar rècords en els indicadors a favor de la desafecció. Aproximació política tot i que el veritable sondeig serà al juny en les eleccions andaluses del 19-J la campanya de les quals arrenca aquesta setmana. Sis candidatures intenten articular una nova majoria estable i duradora enmig d’incerteses econòmiques globals, malestar social i amb la presència de Pedro Sánchez, Núñez Feijóo i Iolanda Díaz arremangats per no perdre pistonada dins de la política espanyola. La dreta s’ha mobilitzat més que l’esquerra. El candidat del PP, Moreno Bonilla, va al davant. Es curiós que en els actes dels últims dies Bonilla aparegui sense les sigles del PP. Semblen una marca blanca. També ho està fent García Albiol per presentar-se d’aquí a un any a l’Ajuntament de Badalona. En èpoques que han desaparegut les majories absolutes Moreno vol governar en solitari i, si no pot fer-ho d’aquí a dos mesos, està disposat a repetir les eleccions. Un desig que encara s’ha de veure en el suposat cas que l’aritmètica parlamentaria faci que sumi amb Vox. Feijóo va fugir tant com va poder a Castellà i Lleó de l’acord de govern del PP amb Vox, malgrat que el va beneir havent-se de decantar més a la dreta en un àmbit espanyol. Andalusia serà un bon termòmetre per comprovar, d’una banda, el nivell de desafecció i, d’una altra, la base social de les esquerres. Els socialistes hi van governar més de 30 anys amb líders ben significatius com ara el tàndem González-Guerra. Val a dir que l’any 2007 la modificació de l’Estatut d’Andalusia va incorporar conceptes de l’Estatut de Catalunya de l’any anterior, que van ser passades pel “ribot” del Tribunal Constitucional, i que, en canvi, quan van ser fetes des d’Andalusia van ser ben vistes i acceptades pel mateix tribunal. Andalusia donarà molt a parlar, tot i que s’espera que Sánchez posi fil a l’agulla a l’entrevista amb Pere Aragonès i que pugui aclarir com continuen les aliances parlamentaries al Congrés dels Diputats.