Depressió econòmica i geopolítica

Les economies capitalistes passen per moments d’expansió, però també per moments de recessió, que es van repetint de forma regular i recurrent. Tanmateix, les recessions són diferents d’una depressió econòmica com la que s’està vivint des del 2008, i que Michael Roberts ha anomenat “The Long Depression”. Les depressions són diferents de les recessions perquè, durant un període de temps bastant llarg, les economies es mantenen en recessió amb un creixement menor de la inversió, la producció i l’ocupació. Durant una depressió hi pot haver períodes d’auge, normalment amb creixements menors a la tendència existent anteriorment, però es van repetint els períodes de recessió.

EN la història del capitalisme hi ha hagut, fins ara, tres depressions d’aquestes característiques. La primera a finals del segle XIX (1873-1897 segons els països), va afectar sobretot als EUA i a Europa. La segona és la que va del 1929 al 1941 (fins a la Segona Guerra Mundial) i va afectar sobretot els mateixos que l’anterior, però també, en menor mesura, l’Àsia i l’Amèrica del Sud. La tercera comença amb el col·lapse financer de 2007/08 i la subsegüent gran recessió de 2008/09, que encara dura i afecta pràcticament a tot el món. El 2019 les economies ja creixien molt lentament, i va arribar la pandèmia, que va generar una molt important contracció mundial, i a continuació es desencadena la guerra entre Rússia i Ucraïna (amb el suport dels EUA i l’OTAN). Tot plegat ha afectat molt negativament les inversions, la producció, l’ocupació, el comerç internacional, el medi ambient i els recursos energètiques. I, a més, després de molts anys, s’ha desencadenat una forta inflació a l’àmbit mundial.

De fet, el món avui està vivint diverses crisis simultànies que, òbviament, dificulten lluitar-hi i poder sortir-ne. Una crisi econòmica que, de fet, segons Michael Roberts, va començar el 1997 quan les taxes mitjanes de benefici de les principals economies van començar a caure i es van mantenir en nivells històricament baixos; això va provocar una inversió productiva molt baixa i, en canvi, un augment de l’especulació en els mercats financers i immobiliaris, així com una superexplotació del “sud global” per l’imperialisme. Una crisi social caracteritzada per les creixents desigualtats entre les classes socials i l’augment de la pobresa, que es pot veure en diferents estudis com el darrer informe d’Oxfam (Beneficiarse del sufrimiento). La crisi ambiental i dels recursos energètics que està posant en dubte seriosament les possibilitats de creixement futur de les economies, ja que el capitalisme pretén, com diuen els experts, el que és impossible: créixer d’una forma infinita en un planeta que és finit. Una crisi geopolítica, puix els diferents imperialismes han entrat en una competència ferotge per arreplegar la part més gran possible dels beneficis que s’obtenen a l’àmbit mundial, i, sobretot en alguns casos, els conflictes que això genera es pretenen resoldre, cada vegada més, amb la guerra (Iraq, Afganistan, Iemen, Ucraïna...). Tal com ha assenyalat Martine Orange, la màquina de producció global dels darrers quaranta anys sembla definitivament espatllada i ja ha començat la seva reorganització, la qual sembla accelerar la fragmentació del món amb l’aparició de blocs rivals i l’augment de les tensions geopolítiques.

Davant d’això, alguns científics i ecologistes, per exemple Juan Bordera i Antonio Turiel, consideren que, a “la tardor de la civilització”, no es pot sortir ben parat de la situació amb unes guerres que podrien portar la destrucció total, i que l’única opció pacífica és la de la cooperació entre els països, sobretot els imperialismes més poderosos. D’altres, com Michael Roberts veuen com a única esperança “l’arribada al poder de governs socialistes democràtics [...] que puguin [...] posar fi a les crisis econòmiques (i socials), revertir els desastres ambientals (i energètics), i aconseguir un desenvolupament pacífic de la societat humana”. Tal com han assenyalat Fabien Escalona i Romaric Godin això requeriria una planificació democràtica basada en la satisfacció de les necessitats de la gent (i no en la producció) en un marc ambiental i energètic limitat i finit.