Opinió

Tribuna

Dir que sí, dir que no

“Aprendre a dir que no va venir amb la maduresa, però fa temps que sé que el sí i el no són les dues cares de la mateixa moneda; només cal entendre quina cara toca a cada moment

Vaig a Barcelona a una reunió –per sort de mica en mica tornem a reunir-nos cara a cara, i és molt agradable–. Sortint del tren enfilo passeig de Gràcia amunt, cap al carrer Mallorca, badant als aparadors perquè vaig bé de temps, fins que a la porta d’una perfumeria molt luxosa m’atura una noia i em dona una bosseta. M’explica que a dins hi ha una petita mostra d’un producte que serveix per tornar l’esplendor a les pells cansades –és evident que la meva cara no enganya–. Agafo la bossa i li dic que moltes gràcies, i la noia, veient-me tan satisfeta, s’engresca, em diu que té un altre regal per a mi, i em fa passar a dins de l’establiment. Declino la invitació que em fa de seure en una butaca –encara faré tard, penso–, però dreta i tot, em diu que em posarà un sèrum que em farà desaparèixer les bosses de sota els ulls, les arrugues i les parpelles caigudes. És una crema que porta partícules d’or, m’explica, i em sembla tan fantàstic que no dic res, i ella interpreta el meu silenci com un sí, un permís i un amén.

El tub d’on treu la crema és tot daurat i refistolat. La noia deixa caure una petita quantitat de crema al dit, de la mida d’un pèsol, me la posa a la bossa que tinc a sota de l’ull dret, i la fa penetrar amb un petit massatge, fins que desapareix del tot. La crema és fresca i fa bona olor. Després em posa una mica, res, un pensament, del sèrum d’or a la parpella i torna a fer-me un massatge, ara a base de copets. Finalment, treu l’excés de crema amb un disc desmaquillador. Tota l’estona que ha durat l’operació la noia ha anat parlant de les bondats del producte, i ara em diu que sentiré tot l’entorn de l’ull tibant, i que aquesta sensació és normal, és que la pell es va regenerant. M’assegura que el resultat és espectacular i m’acosta un mirall perquè ho vegi. “Veu com la bossa està menys inflada?”, em pregunta. Em miro fixament ara un ull, ara l’altre. Em semblen tots dos iguals, però somric i li dic que sí, que sí, que veig clarament com la pell de l’entorn de l’ull dret està més llisa.

Li dic que sí perquè és més fàcil dir que sí que no pas que no. Perquè si li dic que sí me’n podré anar de seguida, però si li dic que no ves a saber quanta estona em tindrà allà presonera intentant convèncer-me que estic equivocada. Dic que sí sense pensar-ho, impulsivament. Dic que sí pel desig d’agradar i de caure bé, que és un desig fruit en bona part de la meva educació de col·legi de monges: soc del 58 del segle passat quan, si més no en el meu ambient, la rebel·lia no era una opció que es pogués tenir en compte. Aprendre a dir que no va venir amb la maduresa, però fa temps que sé que el sí i el no són les dues cares de la mateixa moneda; només cal entendre quina cara toca a cada moment, i saber dir que sí i dir que no sense remordiment ni recança: dir que no a les injustícies i revoltar-se, dir que no als fills per al seu bé, dir que sí al compromís, a la lluita, a la confrontació de les idees...

Com que li he dit que sí la noia està molt contenta i em diu que em regala una sessió de massatge drenant, relaxant i antiestrès, i ara sí que li dic que ho deixem per a un altre dia. I em torna a posar el mirall al davant perquè em miri. “Sí, sí –li dic–, sí que es nota!” Em diu que la crema d’or fa efecte durant un mes, o sigui que cada dia que passi tindré la pell més fina, sense inflors que delaten –fa servir el verb delatar– l’edat que tinc, perquè realment la crema és molt bona, la millor del mercat, amb diferència. Li torno a donar les gràcies i ara sí que me’n vaig. I sí, la pell em tiba, però només d’un ull.

Si la crema fa realment l’efecte que diu que fa, tindré un ull d’una dona de quaranta –o trenta!– anys, i l’altre d’una dona de seixanta; no quedarà gens bé i hauré d’anar a comprar-me el pot daurat que, com que s’haurà acabat l’oferta que feien, em costarà un ull de la cara, mai més ben dit. De moment, avui que ja fa quinze dies que no vaig saber dir que no i em vaig deixar fer el massatge, no veig –ara de veritat– que hi hagi hagut cap canvi. No sé dir si em sap greu o me n’alegro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.