Opinió

A la tres

Inútils, passerells i pinxos

“Quan hagin demostrat que estan molt, però que molt enfadats, llavors... tornaran a posar la catifa vermella als pressupostos

Es posen les mans al cap, any rere any, quan es fa públic el dèficit d’inversió de l’Estat a Cata­lu­nya. Comen­cen els esca­ra­falls i s’asse­vera que fins aquí hem arri­bat. Un altre clàssic és apu­jar el to de l’amenaça, esce­ni­fi­car un tren­ca­ment defi­ni­tiu amb l’Estat espa­nyol i fins i tot treure pit amb un “inútils”. I quan ja han demos­trat que estan molt i molt empi­pats, però empi­pats de veres, lla­vors... lla­vors venen uns nous pres­su­pos­tos de l’Estat i els posen la catifa ver­me­lla perquè siguin apro­vats. Ep, això sí, quan torni a cer­ti­fi­car-se que ens pre­nen el pèl per enèsima vegada, es tor­na­ran a posar les mans al cap, faran esca­ra­falls i els diran que fins aquí hem arri­bat. I així eter­na­ment, anar fent quilòmetres en una roda de hàmster.

Creure que es nego­cia de tu a tu amb el govern espa­nyol i que s’arriba a bons acords no diré que és d’inútils, però sí de pas­se­rells. O pot­ser és que es tracta la ciu­ta­da­nia, de pas­se­re­lla. Sí, segu­ra­ment és més això. De tenir una plena con­fiança que s’ani­ran ento­mant els incom­pli­ments. I qui dies passa, anys empeny.

No obs­tant, la història més recent ens demos­tra que la paciència té un límit. Després que a Madrid pas­ses­sin el ribot a l’Esta­tut, el clam del car­rer va ser clar i con­tun­dent. I a par­tir d’aquí, tots ja sabem com va con­ti­nuar la pel·lícula. Els par­tits polítics no van tenir més remei que assu­mir com a pròpia la rei­vin­di­cació ciu­ta­dana i ini­ciar un procés d’auto­de­ter­mi­nació que, malau­ra­da­ment, va aca­bar amb un final funest.

Ara que vivim en un ambi­ent de medi­o­cri­tat política, d’endor­mis­ca­ment al car­rer i amb una ultra­dreta inflada de pit i que actua com un pinxo (tra­ducció del matón que fa ser­vir Arri­ma­das quan ve a Cata­lu­nya a par­lar del català), és segur que, en aquesta nova ocasió de greuge pres­su­pos­tari, tam­poc para­rem la roda de hàmster. Però el desànim i la des­a­fecció tam­poc s’atu­ren. I això aca­barà, tard o d’hora, amb un reflex a les urnes. És el gran perill de fer el pas­se­rell. O de ser inútil. Triïn vostès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia