El futbol és poesia

El fut­bol és impre­vi­si­ble. Des que els angle­sos van deci­dir inven­tar això del foot­ball la història ha vol­gut demos­trar per què és un dels esports més bells. I ho és perquè sem­pre et pot sor­pren­dre. Si no, que li diguin al Girona. Ningú hau­ria apos­tat ni cinc cèntims que el Girona seria capaç d’eli­mi­nar l’Eibar. Les estadísti­ques esta­ven clara­ment en con­tra, amb set der­ro­tes en els últims set par­tits. Tam­poc les sen­sa­ci­ons de l’equip podien fer espe­rar una sor­presa agra­da­ble enmig d’aquesta canícula avançada al juny. Però el fut­bol és poe­sia. Ho és perquè et pot sor­pren­dre en qual­se­vol moment i perquè, si es tro­ben les parau­les exac­tes que empra­ria el tro­ba­dor, pot donar resul­tats sor­pre­nents.

La nit prèvia sen­tia l’ínclit Pablo Machín par­lar del pes­si­misme gironí. Ell, ori­gi­nari de Sòria i que se sent gironí com el Cul de la Lle­ona’, ens ha calat i ens tit­lla de pes­si­mis­tes. Segu­ra­ment tenim motius sobrats per no sen­tir-nos eufòrics quan par­lem de fut­bol. Des del Lugo tra­ient-nos l’ascens directe pas­sant pel Sara­gossa, per l’Elx o pel Rayo l’any pas­sat mateix. Tot i això, Machín no llançava la tova­llola com a pro­fes­si­o­nal del fut­bol. “És només gua­nyar un par­tit”, afir­mava l’extècnic del Girona. Borja hi posava la màgia en el pri­mer minut i Stu­ani hi posava la història, l’èpica i el sus­pens fins que el VAR va vali­dar el segon gol als de Mon­ti­livi. Un cop més el fut­bol era poe­sia pura. Pels de l’Eibar, tot al con­trari, la història es trans­for­mava en car­bassa i en la prosa més arcaica i insu­por­ta­ble que mai hagin lle­git. Però el Girona va fer de Madrid per un dia i es va sumar a l’heroica. Només així s’expli­ca­ria que, con­tra tot pronòstic, el Girona remuntés l’eli­mi­natòria a Ipu­rua.

De fet, que a Girona ningú s’ho espe­rava es va fer evi­dent al final del par­tit. No vaig sen­tir ni un sol petard. Sen­zi­lla­ment, ningú n’havia anat a com­prar per si sonava la flauta inex­pli­ca­ble del fut­bol.

Ara ens espera el Tene­rife en l’eli­mi­natòria final i encara no sabem si serà poe­sia o si tor­na­rem a la prosa més insulsa dels últims dos play-offs. Hau­rem de veure si toca prosa pla­ni­ana amb adjec­tius que ens atra­pen i mera­ve­llen o si és un esclat de poe­sia com si Martí Pol o Mar­ga­rit ens fes­sin un vers més par­lant del Girona. Defu­gim el pes­si­misme i fem val­dre la teo­ria del sisè. Ja gai­rebé som de pri­mera.