Benvinguts els 'cataplines'

Doncs a mi no m’avorreix el debat entre CDC i UDC. Al contrari, per primer cop des que el món és món, Josep Antoni Duran Lleida i els seus oponents de Convergència estan començant a utilitzar arguments polítics. Des de les bronques Roca-Duran, tots els enfrontaments han estat per tenir un lloc millor que el de l’altre a les llistes o més quota dins el govern. El cas més extraordinari d’inconsistència va ser quan Mas i Duran van muntar un bonic numeret a cops de colze per ser el número dos a les eleccions del 99. Una brega que va continuar amb l’altercat de la dimissió de Duran com a conseller perquè Pujol havia nomenat Mas com a successor i conseller en cap. Tot molt profund ideològicament.

En definitiva, ni CDC ni UDC, ni Mas ni Duran, no havien parlat mai de política, ni d’objectius nacionals ni d’estratègia, sinó d’altres coses. Però ara, per primera vegada, estem escoltant arguments fonamentats en alguna cosa més que llistes, quotes i càrrecs per repartir.

Així que estem d’enhorabona, perquè –per fi!– Duran defensa una tesi i Mas una altra. UDC pensa –dit a l’engròs– que cal continuar amb la política del peix al cove i ajudar qualsevol dels dos partits espanyols, sempre que se n’obtingui algun rendiment ictiològic. I si perquè tot vagi encara millor cal ser ministre, doncs mira, ja se sacrificarà algú.

Des de l’altra banda, la direcció de CDC considera, per contra, que cal concentrar-se a incrementar el reconeixement polític de Catalunya i l’acció passa per agrupar el màxim possible de forces catalanistes (i, si pot ser, basquistes i galleguistes) sota una mateixa estratègia de superació dels límits que imposa el marc jurídic i polític actual. I d’aquell capvespre a la Moncloa ni me’n recordo ni em sona de res.

Torna la política, doncs. I necessitem que la dirigeixin polítics amb cataplines.