El bo d’en Rufi

Gabriel Rufián ho ha tor­nat a fer. Ha tor­nat a posar les 155 mone­des sobre la taula, ha tor­nat a encen­dre les fra­tri­ci­des bra­ses del Twit­ter indepe i ha tor­nat a orga­nit­zar una guerra absurda dins del bar­racó d’Auschwitz on sobre­vi­uen indul­tats, exi­li­ats, inha­bi­li­tats, espi­ats, acu­sats, inves­ti­gats, esto­ma­cats, insul­tats i altres vícti­mes de la repressió, la tes­ti­cu­lina, la nostàlgia impe­rial i l’obsessió per la uni­tat de l’Estat espa­nyol. Segur que ens l’aga­fem tots amb paper de fumar. Segur que el bo d’en Rufi no volia dir, lite­ral­ment, que el pre­si­dent Puig­de­mont és un “tarat”; segur que el que pre­te­nia dir, col·loquial­ment i sense fil­tre, és que seria de bojos pro­cla­mar la inde­pendència de Cata­lu­nya per un tuit. Oído cocina! Tots hi estaríem d’acord. Hau­ria estat tan fàcil com posar el verb en con­di­ci­o­nal. O afe­gir-hi qua­tre parau­les dient: “Això no va pas­sar...” El pro­blema és que un dia Rufián li retreu a Laura Borràs, pre­si­denta del Par­la­ment, la roba que es posa; al següent es refe­reix a altres inde­pes com a “señori­tos” mar­cant distància de classe, de país i es diria que de pla­neta; tot seguit se suma a la fàbrica de suma­ris de la cla­va­guera de l’Estat, fent seva la teo­ria de la cons­pi­ració russo-cata­lana con­tra Espa­nya, con­tra Europa i fins i tot con­tra Ucraïna, i un altre dia li fum a Jaume Asens des del faris­tol del Con­greso que no vagi tant a Water­loo a visi­tar el pre­si­dent a l’exili, Car­les Puig­de­mont, no fos cas que això no el deixi pen­sar amb clare­dat. No és això, Rufi, no és això. Tot­hom té dret a pen­sar com vul­gui, a lle­gir l’1-O, el 3-O o el 27-O com cre­gui oportú i a traçar l’estratègia de la pròxima dècada que vul­gui. Però, fran­ca­ment, era més útil l’acti­vista que mirava la mani­fes­tació i només hi veia com­panys de viatge. Perquè, si algun dia tri­omfa el seny i Cata­lu­nya asso­leix la seva inde­pendència, no serà gràcies a les bata­lle­tes, les ene­mis­tats i les punya­la­des que s’etzi­ben els repre­sen­tants polítics de l’inde­pen­den­tisme, sinó gràcies a la capa­ci­tat per sumar for­ces, per cami­nar ple­gats i per posar la visió de país per sobre de qual­se­vol altra. I, ara mateix, si et mires el país, sagna per tot arreu.