Saris i davantals

L’acompanyava guiant-la de bracet quan va pujar les escales de pedra monumental, boniques però dures. Visha estava atenta d’Anna, de la manera que cal tenir cura dels grans: hi ha un fil que hi és però no sempre es veu. Tot això era abans-d’ahir quan les dues dones al capdavant de la Fundació Vicente Ferrer –Anna n’és la presidenta i Visha ho és de la secció de dones– van omplir d’humanitat amb un somriure abraçador l’acte d’investidura doctora honoris causa a qui porta tota una vida dedicada a la cura dels altres. Sort n’hi ha de les que un dia van decidir posar-se el sari i van demostrar que es podia canviar el món. Divendres a la UdG els van posar una medalla: era bonic perquè el món va semblar, per un moment, més just i humà. La cura, col·lectiva i integral, és visible i reconeguda. És una revolució reeixida, una espècie d’arcàdia feliç en aquest món que són molts mons que és l’Índia. En canvi, hi ha una cura a la qual no pengen medalles, que no llueix, fins i tot l’amaguen, però que és molt necessària en aquest món, que no és el pitjor per viure però tampoc és un paradís. Divendres es deien Visha i Anna, però pel carrer ens podem trobar amb la Vilma i la Conxita. És la cura atenta, la que acompanya, la de la dona que no s’ha tret el davantal en tota la vida.