Travessar el llac

Hi ha un relat molt popular als països de parla alemanya que, com acostuma a passar, ha donat pas a una expressió quotidiana. Prové d’un poema de l’escriptor de principis del segle XIX Gustav Schwab i es titula El genet i el llac de Constança. Narra la història d’un genet que ha de travessar en vaixell el famós llac de la ciutat alemanya fronterera amb Suïssa. El llac és glaçat i ell, sense adonar-se’n, el va travessant a cavall sense distingir la terra ferma i erma del gel i, òbviament, sense ser conscient del perill. Quan arriba a l’altra riba, s’adona de la proesa que ha fet involuntàriament. I, malgrat que la gent que l’ha vist arribar l’està lloant com un heroi, el genet, de cop i volta, es desploma de la muntura i, corglaçat de veure el que ha aconseguit sense ell saber-ho, mor. Travessar el llac de Constança ha quedat com una metàfora que al·ludeix a l’atreviment inconscient i a la por retrospectiva. És tan popular que s’hi refereixen creacions de diverses disciplines, i potser la més coneguda és l’obra de teatre de Peter Handke Cavalcada sobre el llac de Constança. Tot això ve a tomb perquè sovint els ciutadans tenim la sensació que aquest país ha cavalcat sobre gel trencadís durant un temps i que gairebé ha tocat l’altra riba, però que ara, girant la vista enrere, s’ha espantat de la gesta que ha fet. De fet, no tant el país com certs polítics.