Gironins sense carrer

Cap de set­mana de con­certs, a Girona. Diu­menge, l’Audi­tori va ser el marc de la inter­pre­tació de la Novena de Beet­ho­ven, amb l’Orques­tra Simfònica del Vallès, sota la batuta d’Edmond Colo­mer. Hi par­ti­ci­pa­ven el Cor de Cam­bra del Palau de la Música i el Cor de la Dipu­tació de Girona, a més de mem­bres del Cor de la UdG, de la Cape­lla Polifònica de Girona, del Cor Mara­gall, de la Coral del GEiEG i del Cor Fil­har­mo­nia. Obser­vant els can­tai­res, molts dels quals em són cone­guts o salu­dats, vaig cal­cu­lar que almenys la mei­tat devien començar, com jo vaig fer, el camí del cant en les aules peti­tes i sen­zi­lles de l’antic con­ser­va­tori de música de sota les vol­tes d’en Rosés. En una coral, la Saba Nova, que els dis­sab­tes al ves­pre i durant dècades va des­co­brir el reper­tori coral –el tra­di­ci­o­nal i el clàssic-– a milers, sí, milers d’infants. N’eren les prin­ci­pals res­pon­sa­bles dues dones, la Roser Bus­quets i l’Espe­rança Pèlach.

I dis­sabte, en aquest cas, a La Mercè, els Amics de la Sar­dana Ter­ra­nos­tra van ofe­rir un con­cert de sar­da­nes amb la cobla Ciu­tat de Girona per home­nat­jar Generós Mes­tres, que va mar­xar fa poc més de deu anys i que va ser un dels fun­da­dors de Ter­ra­nos­tra i pri­mer pre­si­dent de l’enti­tat. Un gironí –que també m’és pro­per– que va por­tar les sar­da­nes a les pla­ces, al con­cur­sos i, sobre­tot, a les esco­les, on anava per­so­nal­ment, a fer apren­dre l’art de pun­te­jar. També durant dècades i a milers d’infants.

Diu­menge, escol­tant l’Himne a l’Ale­gria, pen­sava en com els esforços d’aques­tes tres per­so­nes, i mol­tes, mol­tes altres com elles, que conec i que no conec, ens han por­tat on som com a ciu­tat i com a país. For­men part d’un exer­cit invi­si­ble del que ara defi­nim com a acti­vis­tes, o com volun­ta­ris cul­tu­rals. En el cant, en la dansa, en l’excur­si­o­nisme, o en camps tan dis­tants com l’eco­lo­gisme i el tea­tre. Són aquells que van esgar­ra­par hores per­so­nals per posar fona­ments a aquesta nació que encara ara tenim en cons­trucció. I són aquells als quals, al final del camí, a banda dels reco­nei­xe­ments del seu entorn més pro­per, no els dedi­ca­ran un audi­tori, ni un car­rer, i no els pro­po­sa­ran per rebre la Creu de Sant Jordi. Això queda per als grans noms, els que es posa­ven a davant i sí eren –i es feien– visi­bles. Però cal dir que aquests, ben segur, sense la feina d’aquells altres braços imper­cep­ti­bles, no hau­rien arri­bat on van arri­bar.