Xarxes despietades

Cada cop que rebem un m’agrada en algun dels nostres tuits el nostre cervell rep una bona dosi de dopamina, coneguda com l’hormona de la felicitat. Aquesta deu ser una de les raons que fan que les xarxes socials generin tanta addicció. Clic, clic, clic, de sol a sol i de nit; invertim una part important del nostre temps a compartir imatges o pensaments a les xarxes. A Instagram ens esforcem per donar la nostra imatge perfecta, la vida idònia que vivim encara que sigui mentida; a Twitter increpem, critiquem, renyem o insultem a qui sigui i com sigui perquè, ves, que poc costa d’escriure uns pocs caràcters i que còmode que resulta fer-ho davant d’una pantalla i no amb l’afectat palplantat davant nostre. I així a totes les altres xarxes que es cabdellen al nostre voltant. Hi tenim carta blanca. Un grup d’investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) han desenvolupat un algorisme que detecta la infelicitat a les xarxes socials per millorar la salut mental; que és capaç de distingir les necessitats bàsiques dels usuaris amb el text i les imatges que es comparteixen a les xarxes i que busca ajudar els psicòlegs a diagnosticar possibles problemes mentals a través del que publiquem a les plataformes. Quanta feina els auguro. Les xarxes han obert un camí immens de possibilitats, però són despietades. Només cal que mirin la recent enquesta sobre violències sexuals, que posa de manifest aquest tipus de violència a través de les xarxes: Instagram és el canal més utilitzat per a aquestes agressions (24%), seguit de Facebook (20,5%) i WhatsApp (15,4%).