D’aquesta manera no es pot viure

Des de les altures ens espanten amb proclames emfàtiques, inapel·lables: la globalització dels mercats deixa pas a l’Era de l’Escassetat, a menys producció i més pobresa a mitjà i a llarg termini, expliquen a Bloomberg Economics (Diego Herranz a El Público); els preus de les matèries primeres es disparen i també les accions de les indústries militars, tot a causa de les tensions geopolítiques (o a la inversa?: el negoci de les armes busca guerres!); la inflació s’ha convertit en l’enemic públic número 1 que ha vingut per quedar-se: les potències tenen serioses dificultats per frenar l’escalada dels respectius IPC. I de les altures dels experts al carrer, a les feines, a les cases, allà on es desenvolupa la nostra quotidianitat, amb una informació ben propera i realment concloent sobre la perversió del model que ens atrapa: en els últims vint anys el preu del lloguer ha pujat a Catalunya tres vegades més que les rendes familiars (informe State of housing 2021, elaborat per l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i per l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals). Amb un desajustament tan extremat no es pot viure, ni tan sols sobreviure, es miri per on es miri, i sense entrar ara en detalls amb el drama persistent dels desnonaments –que mereixen mesures de xoc valentes–, és evident que aquesta sola dada ja demostra fins a quin punt i d’una manera estructural, progressiva i més accentuada darrerament, la pobresa està guanyant la batalla, tant si tarden més o menys a adonar-se’n aquells qui encara se’n van escapant.