El retorn de Fu Manxú

Ara fa, poc o molt, un any el ministre més nacionalment rampant del govern de Zapatero va dir que se n’anava “per motius personals”. La proclamació va deixar en l’ambient una sentor de farsa. A Espanya “per motius personals” no se’n va ningú. Només Rodrigo Rato i perquè vivia a l’altra punta del planeta.

José Bono se’n va anar i fins i tot es va encarar amb els que no s’ho acabaven de creure. Qui més qui menys va especular amb un enfrontament antic i constant amb el president del seu govern. Perquè Zapatero era menys espanyol del que Bono hauria volgut. L’expresident de Castella-la Manxa no va poder pair l’Estatut ni els projectes de Zapatero per al País Basc. La inquietud i el rebuig del ministre van caure sobre la tropa com una bola de neu que va anar fent-se grossa fins que el mateix Bono va haver de destituir el general Mena Aguado. S’hauria d’haver destituït ell.

Sigui com sigui, Bono al final se’n va anar i una part de la humanitat –la més raonable– va respirar molt alleujada. Però no hi ha justícia divina que duri cent anys, i ara el mateix Zapatero el recupera. José Bono es presentarà en les pròximes eleccions generals com a cap de llista per Toledo. La circumscripció del Alcázar. Molt bé. Una destinació ideal. I després, si Zapatero guanya, el vol com a president del Congrés. Del foc a les brases. Manuel Marín no deixava piular els angelets Cerdà i Tardà en català. Bono els farà arrestar. La maniobra no s’entén del tot. Senyor president, per què recuperar una perla que li amargava patriòticament la vida?

Senyor exministre, no ens havia dit que “qüestions personals” importantíssimes l’allunyaven per sempre de la política? Devia ser una bronca personal. Ara li ha passat. El retorn de Fu Manxú. La humanitat torna a sentir a parlar de vostè.