Pressions que fan emmalaltir

Ja fa un temps que s’està posant el focus en la salut mental, amb un debat obert amb aportacions interessants. Segurament impulsat per l’alarma per les conseqüències de la pandèmia en el benestar emocional de la població, s’ha signat el pacte nacional per a la salut mental, que el mateix govern defineix com a “prioritat de país”. Al marge d’aquestes passes esperançadores, fa temps que moltes veus, des de l’experiència pròpia o propera, expressen la necessitat d’eliminar l’estigma dels que pateixen trastorns i de parlar-ne sense tabús.

Paral·lelament, han sorgit testimonis inquietants, com els que denuncien que el nostre desbordat sistema de salut recorre massa sovint a la medicalització amb psicofàrmacs en el que potser es podria tractar, ai las, amb més recursos que permetin prescriure al pacient una teràpia psicològica coberta per la Seguretat Social. Alhora, també sorgeixen il·luminats negant el sofriment emocional, dient que la nostra societat és tova i que categoritza com a patologies els patiments normals, amb el discurs de “això, a la meva època...” Abans d’escoltar aquests atreviments ignorants de solució fàcil a problemes complexos, hauríem de mirar què fem amb aquest entorn que cada dia ens pressiona més perquè consumim, siguem joves i perfectes i assolim èxits de plexiglàs mentre ens ho posa tot tan difícil.