Alícia Sánchez-Camacho

No cal que insisteixi gaire a expressar la repugnància que em desperten els traïdors. És un dels comportaments humans més repulsius i que, per mi, inhabiliten de perpetuïtat els infectats per aquest virus. És evident que per ser d’aquesta tribu no es pot tenir ni ètica, ni honor ni sentiments; simplement han de ser oportunistes i persones abduïdes per una maldat que es pensen que amb la seva traïció salven un bé superior al seu propi honor, en el cas que en tinguessin. Es pensen que són uns elegits per salvar la pàtria.

En aquest país acumulem molts anys amb el castell del “todo por la patria” com a benvinguda en indrets “d’honor”, i encara perdura. I com va dir un alt responsable de la policia en resposta a la pregunta d’un advocat en el judici del procés: “Todo es todo.” La democràcia espanyola, dins d’aquest immens bassal de femta que és l’Espanya profunda, s’està ofegant per moments i només sobreviu per l’assistència vital d’un estat profund que perdura en els anys i que és el responsable d’aquesta agònica democràtica espanyola. Alguns, quan parlen de la democràcia, hi posen el qualificatiu plena, com recordant els temps en què, de la democràcia espanyola, en deien orgànica. Les democràcies que realment són democràcies no necessiten adjectius. La setmana passada vam veure un nou cas d’aquesta descomposició de l’Estat que habita en el gran dipòsit de les latrines d’aquest món submergit. I hem de donar les gràcies a aquest comissari, que, per les raons que siguin, ens mostra la realitat d’una part molt gran de les principals institucions i de personatges de tota mena que tenen la democràcia espanyola a les seves mans i al seu caprici. Sense Villarejo, mai ningú de nosaltres hauria estat capaç d’imaginar la profunditat d’aquest submon que, en nom de la democràcia, ha segrestat la democràcia. Descobrir el que és capaç de fer Alícia Sánchez-Camacho ha estat un cop fort. Ho reconec. La grandària de la maldat que s’escola entre les seves paraules és colossal. Només una persona fanatitzada i formada per instructors del “todo por la patria” que estan a anys llum de l’estat de dret és capaç de fer i dir el que s’escolta en els àudios publicats a El Món.

I com si tot plegat fos un gran circ i sense temps per recuperar-te, s’ha destapat un nou cas greu, i de gran recorregut: una jutgessa andorrana investiga Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz i altres alts càrrecs policials per presumptes coaccions i que també formarien part de l’operació Catalunya. Cal recordar que en aquest cas hi ha la fallida del Banco de Madrid, el de la Banca Privada d’Andorra, els dos bancs en què, per sistemes gens convencionals, la policia patriòtica volia aconseguir els comptes de la família Pujol, d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras. Aquesta acció va comportar milers de damnificats i un descrèdit important per al país veí. Després, com passa sovint amb aquest estil mafiós, no hi van trobar res, però el mal ja estava fet. Si al final la justícia conclou la culpabilitat dels encausats, les indemnitzacions poden ser multimilionàries i en serà responsable l’Estat espanyol. I en els moments de turbulències, és vital tenir els millors lideratges i les millors institucions que generin confiança, i en aquests moments els nostres s’han guanyat a pols la desconfiança. Primer pensàvem que eren corruptes, i ara descobrim que, amb la replicació, el virus ha mutat, ha afectat altres patologies i ha infectat molts poders de l’Estat. I, enmig d’aquesta tempesta perfecta, quan ens hagin de dir que no som el “el país del mai més”, i aquí sí que els nens creixen i que tenim obligacions, que l’estat de dret existeix a Europa, que els deutes s’han de pagar, i que només es poden pagar amb el que un guanya i no fent més deutes, hi haurà un desvetllament traumàtic, si no violent.

Aleshores, salvar la pàtria ja no serà només qüestió de traïcions i persecucions als pèrfids catalans, i serà quan descobrirem si Espanya continuarà pagant traïdors.