Quan les filles fan de mare

De vegades la filla fa de mare i no sé si la mare ho comprèn o s’enfada o plora dins seu la nena petita que mai va poder ser; plora sense llàgrimes ni gestos que reprovin la implacable abraçada de l’obediència, el sacrifici permanent per la família i les seves lleis que li atorgaran la vellesa honorable de qui ha mantingut les tradicions en terreny advers. La filla, educada a casa en la mateixa complaença –ella en diu submissió– i atenta a noves visions i expectatives en un món canviant que no es vol perdre, fa de mare com dèiem, fa el que hauria de fer una mare, que és defensar-la del monstre que la persegueix si no fos que aquesta mare resta atrapada sota la seva petja, i això l’obliga a ella a créixer corrents, corrents, a veure si se’n pot salvar i volar lluny del parany de les alegries postisses i l’impossible quedar bé amb qui no respecta la seva llibertat. Estem parlant de matrimonis forçats i de les joves que es rebel·len contra la injustificable pràctica de disposar de la vida de la dona. Conec l’esforçada tasca de l’associació Valentes i Acompanyades per posar-hi fi, però si hi ha una cosa que m’emociona fins a l’infinit és la història de les filles que fan de mare en un doble sentit: allunyant-se de la seva mare quan les intenta abocar a un futur que és el passat opressor de sempre –i assumint, tan joves, tan petites, el seu propi rol protector– i, més endavant, ajudant aquesta mare que obri els ulls, miri endins, allà on els afectes vencen les convencions, recuperi aquella nena petita que no va poder ser i s’acabi deslligant ella també del vell monstre gràcies al coratge de la seva filla.